Топ-100
Back

ⓘ Autoironia. L autoironia és el fet i la capacitat de riures de si mateix; pot ser tant duna persona de si mateix com de tot el grup social o poble al qual hom p ..




                                     

ⓘ Autoironia

L autoironia és el fet i la capacitat de riures de si mateix; pot ser tant duna persona de si mateix com de tot el grup social o poble al qual hom pertany. Pot ser una eina terapèutica així com un procediment retòric, artístic i literari dins les diverses formes dhumor. Lautoironia és considerada com una font principal dautoconeixement. Molts la veuen com una condició essencial de la humanitat: per a Joan Fuster i Ortells "Lhome riu, es riu, i la més elemental observació demostra que sempre riu de si mateix" ; segons Jaume Perich i Escala, lésser humà no hi té cap mèrit, puix que "és lúnic que dóna motius per a això".

Lautoironia pot convertir-se en una manera elegant dautodefensa que fa part de la cultura de certs grups minoritaris, com els transvestits, o certs pobles com es veu en lhumor britànic o jueu. Lautoironia que pot regnar dins dun grup de vegades pot ser tant feroç, que si provingués dun dexterior, seria considerada com a discriminatòria o racista. Qui riu de si mateix es pot desensibilitzar del mal fet per la ironia o els insults de tercers. És larma de molts humoristes, que en riures fins i tot de si mateixos, satorguen el dret de riures de tot i de tots. Ans, al contrari, labsència dautoironia és una feblesa major dels protagonistes de sistemes polítics dictatorials o dideologies dogmàtiques que només veuen el seu punt de vista i que no poden acceptar qualsevol crítica, dissidència o heretgia. La manca dautoironia és un problema major de moviments integristes, com ho mostren els atacs recents a Charlie Hebdo o al diari Hamburger Morgenpost del gener del 2015 o a altres mitjans de comunicació.

Lescriptor txec Václav Havel va resumir el principi de lautoironia en la seva famosa frase: "Qualsevol que es prengui a un mateix massa seriosament sempre corre el risc de semblar ridícul. Això no passa mai amb qui sempre és capaç de riures de si mateix de manera conseqüent." En làmbit català, entre daltres, el poeta gironí Carles Fages de Climent o lescriptor Joan Fuster neren uns mestres. El país té una tradició amb revistes satíriques que sempre contenien una gran dosi dautoironia, com Cu-Cut! 1902-1912 o La campana de Gràcia. Aquesta tradició va renovar-se amb programes televisius com "Polònia" i "Crackòvia", "que es riuen del mort i del qui el vetlla amb una desimboltura que no deixa canya dreta":

Vegeu també: ironia, humor negre, sarcasme, i sàtira