Топ-100
Back

ⓘ Cultura de pau. La cultura de pau és un conjunt de valors, actituds i comportaments que reflecteixen el respecte la vida, a lésser humà i la seva dignitat i que ..




Cultura de pau
                                     

ⓘ Cultura de pau

La cultura de pau és un conjunt de valors, actituds i comportaments que reflecteixen el respecte la vida, a lésser humà i la seva dignitat i que posen en primer pla als drets humans, el rebuig la violència en totes les seves formes i ladhesió als principis de llibertat, justícia, solidaritat i tolerància, així com la comprensió entre els pobles, els col lectius i les persones".

Amb la fi de la Segona Guerra Mundial es crea lOrganització de les Nacions Unides formada inicialment per 51 països amb la finalitat de mantenir la pau, promoure la cooperació econòmica, cultural, social i humanitària, garantir la seguretat dels estats basant-se en els principis digualtat i autodeterminació i vetllar pel respecte dels drets humans.

Poc després es fa palès linici de la cursa darmes nuclears el 1949 es realitza el primer assaig nuclear soviètic. El perill de la guerra nuclear i la preocupació per lésser humà en clau mundial fan aparèixer a Europa i els Estats Units lanomenada investigació per la pau. La pau es comença a considerar un valor absolut i la investigació daquesta té per finalitat la transformació de la societat internacional en una comunitat global.

                                     

1. Orígens

Els orígens daquests estudis vers la pau es remunten la dècada de 1930, quan el rus Pitirim Sorokin funda el Departament de Sociologia la Universitat Harvard, i estudia les guerres dels últims segles. En la dècada de 1940, el meteoròleg britànic Lewis Fry Richardson, va estudiar també les causes de la guerra i va crear un model matemàtic sobre el rearmament, i Quincy Wright, professor de Ciència Política de la Universitat Chicago, va publicar el monumental "Un estudi sobre la guerra ", amb una visió ja multidisciplinària sobre el tema. Mary Parker va ser també una pionera en els estudis sobre negociació amb guany mutu, en el que ella deia "intercanvi integratiu".

                                     

2. Història

Els inicis de la investigació per la pau, com a disciplina acadèmica, es dóna en la dècada de 1950, entre les figures importants hi destaquen leconomista nord-americà Kennet Boulding, impulsor el 1955 de la revista Journal of Conflict Resolution, junt amb el psicòleg Anatol Rapoport, que dos anys després van crear un Centre per la Recerca i la Resolució de Conflictes, i la sociòloga Elise Boulding dona dAnatol.

                                     

2.1. Història El conflicte és inevitable i no negatiu

En la dècada de 1960, destaquen les aportacions del diplomàtic australià John Burton, que va avançar la tesi que el conflicte forma part de la naturalesa humana, i que per abordar cal desenvolupar la "prevenció" o capacitació.

La prevenció es refereix als mitjans pels quals santicipa i maneja una situació, eliminant les possibles causes del conflicte, sense la reserva duna amenaça de lús de la força, el contrari, per tant, de les teories datac anticipat.

En la dècada de 1960 es va desenvolupar igualment la teoria de la negociació, com una aplicació de la teoria dels jocs en la negociació internacional. Thomas Schelling va ser un dels promotors daquesta, defensant que el conflicte és un fenomen molt complex en què lantagonisme i la cooperació apareixen íntimament units. La teoria de la negociació de Schelling part del criteri que lestratègia no es refereix a laplicació eficient de la força, sinó a lexplotació duna força potencial.

El 1964, Johan Galtung va fundar lInstitut dInvestigació sobre la Pau dOslo PRIO i la revista Journal of Peace Research. Galtung defineix conceptes que han esdevingut cabdals, com violència directa i violència estructural, centre i perifèria en lestructura general de limperialisme, la pau positiva i la pau negativa, la distinció entre "peacekeeping", "peacemaking" i "Peacebuilding" el 1975, que 18 anys més tard serien assumits per les Nacions Unides.



                                     

2.2. Història Atendre els conflictes manifestats i els latents

El 1968 va aparèixer un article que va tenir molt impacte en la comunitat dedicada la investigació sobre la pau. Herman Schmid va proposar que la investigació havia dexplicar no només com es controlen els conflictes manifestats, sinó també, i especialment, com es manifesten els conflictes latents. Schmid reclamava que shavia dexplicar no com es produeix la integració, sinó com es polaritzen els conflictes en un grau tan elevat.

Herbert Kelman, psicòleg social, va contribuir també en aquesta època la realització de tallers de resolució de problemes, amb la participació dactors involucrats en diversos conflictes armats. Amb els anys, aquests tallers shan convertit en "tallers de pre-negociació" o de "post-negociació", dedicats a formar actors influents no els líders, per assumir amb major responsabilitat i garanties dèxit les respectives etapes.

En la dècada de 1970 i la dècada de 1980 es produeix un fort desenvolupament en aquest camp, degut en part a linterès per analitzar les crisis internacionals, les guerres internes, els conflictes socials, els processos de mediació, lacció no-violenta, etc.

                                     

2.3. Història Mediació, no-violència i diplomàcia paral lela

En els 70, un dels teòrics no-violents més importants va ser Gene Sharp, que va estudiar i sistematitzar les accions violentes dinspiració gandhiana. El nord-americà Paul Where va ser també una de les figures més destacades en lestudi de la regulació de conflictes, així com un dels promotors del que després seria el paradigma de la transformació.

El budisme també ha influït en aquesta disciplina, especialment en Johan Galtung i Adam Curle, que shan distingit igualment en el desenvolupament del paradigma de la transformació dels conflictes, posant laccent en les arrels profundes del conflicte, les percepcions, els valors i les actituds dels actors.

Adam Curle ha vinculat labordatge resolutiu dels conflictes amb els processos de canvi social i estructural, de manera que defineix la pau com a desenvolupament humà. Curle ha estat també un dels pioners de la "diplomàcia paral lela" diplomàcia de Track II, donant pas la intervenció de tercers no oficials, i preferint anomenar "pacificació" al procés de regulació de conflictes.

la dècada de 1980, John Burton va treballar estretament amb Edward Azar la Universitat de Maryland, desenvolupant el concepte de "conflicte social prolongat", en què es barregen factors interns i externs, i que després ha estat molt útil per a laplicació de la "teoria de les necessitats" en els tallers de resolució de conflictes, per veure fins a quin punt es neguen necessitats bàsiques com la dignitat, la seguretat o el reconeixement.

Azar ha divulgat el concepte de "conflicte resistent", per referir-se a aquells conflictes que perduren durant molt de temps, i que es resisteixen la major part dels intents de resolució. Generalment es pensa que els conflictes prolongats, arrelats i estructurals són conflictes resistents.

                                     

2.4. Història Estudis de pau i gènere

En la dècada de 1980 es va desenvolupar també la perspectiva de gènere en la resolució de conflictes, les aportacions de Betty Reardon, Myriam Miezdian i de Birgitt Brock-Utne. Els llibres sobre la pau des duna perspectiva feminista ha revolucionat la disciplina de la investigació sobre la pau, introduint aspectes com la mística de la masculinitat associada la violència, lètica de la cura i la responsabilització, etc.

Vegeu també: Lliga Internacional de Dones per la Pau i la Llibertat

                                     

2.5. Història Transformació de conflictes

En la dècada de 1990 es consolida el paradigma de la "transformació de conflictes", impulsat en aquests anys particularment de la mà de John Paul Lederach, mennonita dels Estats Units amb gran experiència pràctica en la resolució de conflictes. Adam Curle i Johan Galtung, formen part daquest canvi conceptual.

La transformació de conflictes implica transformar el mateix conflicte perquè arribi a ser generador de capacitats constructives, de canvi social i reducció dels motius que el van generar. Posen laccent també en les pròpies capacitats de la gent quan usen els seus propis mecanismes culturals per resoldre els conflictes.

                                     

3. La cultura de la violència

Violència es defineix com "lactitud o el comportament que constitueix una violació o una privació a lésser humà duna cosa que li és essencial com a persona".

Es diferencien tres tipus de violència:

  • La violència directa: aquella que suposa una agressió física. Un assassinat, una tortura, una bufetada i altres formes de maltractament físic són exemples de violència directa.
  • La violència cultural: es refereix a aquells aspectes de làmbit simbòlic que es poden utilitzar per justificar o legitimar la violència estructural o directa, aquelles argumentacions que ens fan percebre com a "normals" situacions de violència profunda. La violència cultural també pot prendre el nom de cultura de la violència. Un subgrup nés el de la cultura de la violència sexual envers les dones.
  • La violència estructural: violència que forma part de lestructura social i que impedeix cobrir les necessitats bàsiques, com la generada per la desigualtat social, latur, les mancances en la nutrició, la manca de serveis sanitaris i educatius bàsics, etc.

La violència estructural i la cultural es consideren formes de violència perquè ambdues constitueixen una violació o privació dalguna cosa que esdevé essencial per preservar la dignitat humana.

Sovint, les causes dun cas de violència directa estan relacionades amb situacions de violència estructural: moltes guerres són conseqüència dun abús de poder que recau sobre una població oprimida, o duna situació dinjustícia social. Minimitzar la violència estructural pot ser un mitjà de prevenció de la violència directa molt efectiu



                                     

4. La pau la cultura de pau

Segons les persones o les cultures, hi ha diferents concepcions de la pau.

En pobles com els víkings o els huns, la principal activitat era el saqueig de comunitats properes, sexalten per contra els guerrers i les virtuts pròpies daquests. Larticulació entre la pau i el seu oposat és una de les claus: Lestatus de lindividu. La formació de ladult. Els mitjans admesos. El valor de la civilització. Lestatus i el paper de les organitzacions.

A lantiga Xina, en el Yijing llibre filosòfico-oracular de més de 2000 anys dantiguitat loposat la pau és l estancament. Simbòlicament, això indicaria que la pau no és un absolut, sinó una recerca permanent o que el conflicte no és loposat la pau: convé, en un tràmit cap la pau, transformar el conflicte, no suprimir-lo. Les gestions no-violentes encarnen aquest tràmit de transformació pacífica del conflicte.

A lantiga Grècia, eirene era el terme amb què definien la pau, una idea de pau com un estat de tranquil litat, de serenitat, dabsència dhostilitats entre ciutats gregues, és a dir, una harmonia en la unitat interior i social grega.

                                     

4.1. La pau la cultura de pau Pax romana

Es coneix com a "pau romana" en referència la Pax romana de lImperi Romà una situació en què una força governa exercint el poder de forma unilateral, sense estar sotmesa a cap control i sense respectar els drets daquells a qui governa. El propòsit de lexpressió és diferenciar a aquesta situació de la que es considera com a veritable pau, ja que encara que no comprengui violència o conflictes armats no constituiria una situació ideal o que es desitgi que perduri.

                                     

4.2. La pau la cultura de pau Pau negativa

Tal com diu John Lederach, "igual que en lImperi Romà, la pau contemporània reflecteix els interessos dels qui es beneficien de lestructura internacional tal com és, és a dir, els del centre i no els de la perifèria". Respon a una estructura social i econòmica imperialista i, per tant, busca mantenir l statu quo, és a dir defensar els interessos dels qui es beneficien de lestructura de lImperi respecte dels qui en resten la perifèria.

Una concepció de la pau entesa com a absència de guerra i de desordres interns. Aquesta concepció fa aparèixer el concepte de pau negativa.

                                     

4.3. La pau la cultura de pau Pau positiva

Martin Luther King va deixar dit en la seva Carta de Birmingham, escrita la presó, que la veritable pau no és simplement labsència de tensió: és la presència de justícia.

El concepte de pau positiva es defineix com "el procés de realització de la justícia en els diferents nivells de la relació humana. És un concepte dinàmic que ens porta a aflorar, afrontar i resoldre els conflictes de forma no violenta i el fi de la qual és aconseguir lharmonia de la persona amb ella mateixa, amb la naturalesa i amb les altres persones". Així la pau positiva és, a més que labsència de guerra, un procés en constant construcció. No és un estat o un temps de pau, sinó un ordre social de reduïda violència i elevada justícia, igualtat en el control i la distribució del poder i els recursos, absència de condicions no desitjades i presència de condicions desitjades.

Requereix crear unes condicions i establir un determinat tipus de relacions. Demana tenir una comprensió àmplia del concepte de violència i resoldre els conflictes de manera positiva, creativa i no violenta.