Топ-100
Back

ⓘ Religió a lantiga Roma. La religió a lantiga Roma tenia una gran importància, la qual cosa no li impedia assumir i adaptar creences i ritus daltres pobles. Els ..



Religió a lantiga Roma
                                     

ⓘ Religió a lantiga Roma

La religió a lantiga Roma tenia una gran importància, la qual cosa no li impedia assumir i adaptar creences i ritus daltres pobles. Els déus primitius romans eren en realitat manifestacions de la voluntat divina; no tenien representacions artístiques i rebien el nom de numina. Més tard, amb el contacte amb altres pobles itàlics i, en especial, amb el poble grec, els romans van adoptar les divinitats daquests i els déus es van representar antropomòrficament.

Després dels primers contactes amb els grecs hi van assimilar molta de la mitologia, canviant els noms als déus vegeu Mitologia romana.

                                     

1. Politeisme

La mitologia romana representa el conjunt de déus i creences de procedència diversa que conformaven el pensament religiós a lantiga Roma. Inicialment consistia en la creença en una sèrie de déus amb funcions específiques, i clergues associats, però sense les narracions llegendàries característiques de la mitologia grega. Els més venerats eren Júpiter, Minerva i Juno. En honor dells construïen temples i oferien sacrificis danimals. Lemperador era adorat com un déu i a tot lImperi es practicava el culte imperial.

Els romans també veneraven, a casa, els déus protectors de la llar i de la família: a cada casa hi havia un altar dedicat a aquests déus. A més, els romans eren molt supersticiosos i, abans de prendre una decisió, consultaven la voluntat dels déus, expressada per mitjà dels oracles.

                                     

1.1. Politeisme Les festes religioses

El calendari religiós romà reflectia lhospitalitat de Roma davant dels cultes i divinitats dels territoris conquerits. Originalment eren poques les festivitats religioses romanes. Algunes de les més antigues varen sobreviure fins la fi de limperi pagà, i van preservar la memòria de la fertilitat i els ritus propiciatoris dun primitiu poble agrícola. Malgrat això, es van introduir noves festes que van assenyalar lassimilació dels nous déus. Van arribar a incorporar-se tantes festes que els dies festius eren més nombrosos que els feiners.

Existien diverses organitzacions religioses per cada divinitat, amb els seus corresponents sacerdots. Amb el pas dels anys nous déus suneixen al culte romà. Entre les festes religioses romanes més importants figuraven les Saturnals, les Lupercals, les Equirria i els Jocs Seculars.

Es va popularitzar extraordinàriament el culte als Genius força divina engendradora dabundància, alegria i prosperitat, car sadaptava a les diverses col lectivitats i va ser una manera de culte als Emperadors. Havia genis propis per les ciutats, colònies, municipis, gremis, classes, comunitats, pobles, aldees, castes esclaus, lliberts, oficis i professions, i fins a de carrers, places, fonts, portes, etc. Al principi de cada menjar es feien libacions pel Genius de lEmperador, i va transcendir a nivells populars el jurament pel genius de lEmperador o per la divinitat Numen. En aquesta època els emperadors es van convertir en déus, i fins i tot en parents de déus

Durant les Festes dels jocs seculars es realitzaven tant espectacles atlètics com sacrificis. La tradició deia que shavien de celebrar un cop cada saeculum segle, per assenyalar el començament dun de nou, però en realitat sen feien més.

                                     

1.2. Politeisme Rituals funeraris

Els romans varen practicar, indistintament, durant tota la seva història, dos rituals denterrament, o rituals funeraris: la inhumació o la incineració. Els mites grecs que presentaven Hades conegut també per Plutó com el déu que exercia el poder sobre els morts al món subterrani eren coneguts pels romans, però només tardanament foren assumits per un petit sector de loligarquia.

Els primitius déus manes es mantingueren fins la consolidació del cristianisme com els déus dultratomba. Els manes eren les ànimes dels difunts. El temor als déus manes es traduïa en la dedicació dofrenes anuals de flors, llet, vi i mel en les festes Parentalia del 21 de febrer.

Rituals semblants tenien ocasió durant el Novenarium que seguia tots els enterraments. Existia la creença que els dies de mitjan mes de maig era un temps en què els fantasmes dels morts es trobaven especialment insatisfets. El pare de família, les nits del 9, 11 i 13 de maig, havia de recórrer la casa pronunciant conjurs per foragitar-los. El lloc on hi havia dipositat un cadàver era propietat dels déus Manes i tenia caràcter religiós.



                                     

1.3. Politeisme Temples i santuaris

El temple romà és la morada inviolable del déu al qual està consagrat. Només els sacerdots tenen accés al santuari. Laltar, on sofereixen els sacrificis, està sempre davant de lentrada. A linterior només hi ha lestàtua del déu, al voltant de la qual els sacerdots dipositen les ofrenes dels devots. Generalment només tenen columnes la façana davantera i són de planta rectangular. El temple més important era el de la triada capitolina al Capitoli. Tenia un magnífic pòrtic amb tres fileres de sis columnes cadascuna. Lúnica estàtua humana que el Senat permeté posar al Capitoli fou la dEscipió lAfricà.

En època dAugust en endavant, lordre corinti serà lúnic utilitzat per sustentar, mentre que el jònic i el dòric només per decorar.

Els oracles, dorigen oriental, van ser populars a Roma. Al principi de lImperi estava en decadència loracle de Ammon a Egipte, gaudint de més predicament els oracles de les Sibil les de Roma. August va ordenar la confiscació dels llibres Sibil lins, molts dels quals eren còpies partidistes que interpretaven els oracles a favor duna tendència determinada. Amb major o menor acceptació van persistir durant tot lImperi. Amb lEmperador Vitel li van ser expulsats dItàlia, però no cal dubtar que van tornar no van arribar a sortir.

                                     

1.4. Politeisme Les religions orientals

La superficialitat del culte, que no cobria els desitjos populars de devoció, purificació, expiació, unió la divinitat i misticisme en general, va motivar un espectacular creixement de les religions orientals: Judaisme, creences egípcies Isis i Osiris sobretot, les creences dÀsia Menor com Cíbele, Bel lona i Atis el déu pastor de Frígia que simbolitza la mort i la resurrecció i el culte a Mitra.

                                     

2. Panteó romà

Entre els déus primitius romans que no tenen correspondència amb els grecs es troben els següents:

  • Portunus: Déu marí que té a càrrec seu els ports. A Roma se celebraven en el seu honor les festes Portunalia.
  • Janus: Déu bifront de les entrades. El seu nom sembla que està relacionat amb la paraula llatina ianua, que vol dir "porta"
  • Pales: Deessa del pasturatge i protectora del Palatí. Les seves festes eren les Parilia, en les quals els pastors encenien fogueres i saltaven per damunt delles.
  • Consus: Tenia un altar sota el Circ Màxim de Roma. A les seves festes, les Consualia, els animals de càrrega cavalls, ases. no treballaven i eren coronats amb flors.

Al segle vi aC es va construir el primer gran temple al Capitoli, dedicat a Júpiter, i es va crear també lanomenada tríada capitolina, formada per Júpiter rei del cel, Juno deessa protectora del matrimoni i de la família i Minerva deessa de lart i la ciència. Aquesta tríada constituïa el culte públic dels romans.

Al costat del culte públic, els romans tenien un culte privat o familiar que es basava en la creença de la immortalitat de lànima humana. Els déus familiars eren els següents:

  • Manes: Representaven les ànimes dels morts. Quan moria un familiar, li feien una màscara amb cera que es conservava al lararium.
  • Penats: Divinitats de les provisions. Eren representats amb estatuetes. Tenien un altar a latri de la casa anomenat sacrarium
  • Lars: Divinitats protectores de la casa. Tenien un altar a latri de la casa anomenat lararium, on hi havia un petit foc.

No només hi va estar la mitologia romana com a nutrició de la religió de lantiga Roma sinó que hi va tenir influències daltres més com la religió o mitologia de lantic Egipte, a més del fet que hi va haver altres religions convivint amb loficial de limperi com el judaisme o el cristianisme.



                                     

2.1. Panteó romà Incorporació de divinitats estrangeres

la religió romana dels primers temps sen van anar afegint cultes i déus estrangers. Així entre altres destaquen:

  • Càstor i Pòl lux, déus dels navegants.
  • Diana, deessa de la caça.
  • Plutó, déu dels abismes.
  • Prosèrpina, la que fa germinar.
  • Neptú, déu del mar.
  • Minerva, deessa de la memòria, la raó, el càlcul i la invenció, també dorigen etrusc.
  • Mercuri, déu del comerç.
  • Vulcà, déu dels llamps.
  • Líber, divinitat itàlica de caràcter agrari.
  • Els Lascivus, genis bons, dorigen etrusc.
  • Esculapi, déu de la salut.
  • Apol lo o Aperta, déu benefactor que cura les malalties.

Amb el pas dels anys nous déus suneixen al culte romà. Entre ells:

  • Afrodita, la nova versió mitològica grega de la romana Venus.
  • Aruspides, dorigen etrusc.
  • Argentins, déu de la plata, que era fill dAesculanus, déu del bronze, el culte del qual era més antic.
                                     

3. Sacerdots a lAntiga Roma

A Roma els sacerdots principals Flamines maiores eren els dos sacerdots de Mart i els de Júpiter, i selegien entre les millors famílies de la ciutat. Per al seu manteniment els diversos temples disposaven de terres pròpies, i comptaven a més amb els ingressos procedents dels dipòsits judicials.

Els sacerdots Flamines tenien per objecte el culte. Al costat dells estaven els endevins auguris que interpretaven el vol de les aus i altres signes considerats com signes enviats pels déus el que els permetia endarrerir certs actes si declaraven que els auspicis no eren favorables i fins podien aconseguir lanul lació de votacions, el que els feia molt influents. I finalment estaven els Pontífexs literalment els constructors de ponts que formaven el calendari, els dies de festa, els dies propicis, les solemnitats, els dies de culte i els destinats la justícia; i concedien la paraula en reunions i altres actes. Amb el temps els pontífexs van ser els guardians suprems del culte i els seus annexos. El Col legi dels Pontífexs era elegit entre personatges respectats per tots. El nomenament dels sacerdots, antiga funció de la monarquia, va correspondre des de linici de la República al Col legi dels Pontífexs que va tenir també la jurisdicció sobre les sacerdotesses de Vesta. El Col legi també designava al Pontifex Maximus, un pontífex suprem que prenia certes mesures domèstiques i disciplinàries que convenia fossin adoptades per una sola persona.

Una altra institució vinculada la religió era la dels Fecials o "missatgers de lEstat", que perpetuaven per tradició oral els tractats concertats amb altres ciutats, emetien dictàmens sobre violacions i sobre drets relatius als tractats.

                                     

4. Organitzacions religioses i festivitats

Existien diverses organitzacions religioses per a cada divinitat, amb els seus corresponents sacerdots.

Al déu Mart corresponia el Flamen martialis, el sacerdot de Mart, mentre que els joves que ballaven i cantaven la dansa de les armes eren els Salis o saltadors. El déu Quirí tenia també el seu sacerdot Flamen Quirinalis i un grup de joves dansaires Salis Colini. Hi havia també els germans dels Camps Frates Arvales encarregats de demanar en el mes de maig els favors de la deessa de la fecunditat, Dea o Ceres, i els sacerdots encarregats de la vigilància dels focs sagrats de cada cúria, els Flamines curialis. I molts daltres.

Se celebraven diverses festivitats, entre les quals destaquen:

  • Les Festes Saturnals se celebraven durant set dies, del 17 al 23 de desembre, durant linici del solstici dhivern. Tota lactivitat econòmica saturava, els esclaus recuperaven momentàniament la seva llibertat, hi havia intercanvi de regals i es respirava per tot arreu un ambient dalegria.
  • Les Festes equirria era un festival en honor a Mart. Se celebrava el 27 de febrer i el 14 de març, tradicionalment lèpoca de lany en què es preparaven noves campanyes militars. Al Camp de Mart es feien curses de cavalls, element que definia la celebració.
  • La Neptunàlia en honor a Neptú.
  • La Lupercàlia o festa del llop, en honor del déu dels socors, Faunus; els dansaires eren els Luperci, un déu pastoral dels ítals. La festa se celebrava el 15 de febrer la cova del Lupercal al mont Palatí, on se suposava que una lloba havia donat mamar als llegendaris fundadors de Roma, els bessons Ròmul i Rem.
  • La festa de Júpiter Capitoli que tenia per sacerdot el Flamen Dialis i tènia caràcter vitalici.
  • La festa dHèrcules, amb les confraries dels Poticians i els Pinarians

Les festes en honor de Roma estaven presidides per sis verges anomenades Vestals. La principal festa romana eren els Jocs Ludi Romani, Ludi maximi o Ludi Magni, costum importat dEtrúria. Per dates podem destacar:

  • Altres festes eren les Vinalia 23 dabril, les Robigàlia 25 dabril, les Saturnalia 17 de desembre i les Compitàlia.
  • Fordicídia o la festa de Tellus, deessa dels camps sembrats, que era el 15 dabril
  • Cereàlia o festes de Ceres, el 19 dabril
  • Palília, dedicada al déu dels ramats Pales, que se celebrava el 21 dabril
  • La festa de Mart se celebrava de l1 al 23 de març
                                     

5.1. La Roma Imperial El culte a lEmperador

A lèpoca imperial Júpiter, Juno i Minerva eren els déus principals. Però es va popularitzar extraordinàriament el culte als Genius, una força divina engendradora dabundància, alegria i prosperitat, ja que sadaptava a les diverses col lectivitats i també va ser un tipus de culte vers els emperadors. Havia genis propis per a les ciutats, colònies, municipis, gremis, classes, comunitats, pobles, aldees, castes esclaus i lliberts, oficis i professions, i també de carrers, places, fonts, portes, etc. Va anar creixent el culte als emperadors i al principi de cada menjar es feien libacions pel genius de lemperador, i es va generalitzar a nivell popular el jurament per lemperador.

En aquesta època els emperadors es van convertir en déus, per exemple August va passar a ser Divus Augustus i Juli Cèsar Divus Iulius. Fins i tot alguns emperadors es van atribuir ser parents de déus, com Domicià que es va titular fill de Minerva, o Calígula que es feia anomenar germà de Júpiter. Aquest culte imperial, associat al de la deessa Roma, va portar la formació en ciutats i municipis de col legis sacerdotals consagrats a lemperador en les Augustals, unes dates especials en el mes doctubre. La participació en el culte va arribar a ser símbol de la lleialtat a lImperi.



                                     

5.2. La Roma Imperial Aparició de les religions orientals

La superficialitat del culte, que no cobria els desitjos populars de devoció, purificació, expiació, unió la divinitat i misticisme en general, va motivar un espectacular creixement de les religions orientals:

  • Judaisme.
  • Creences dÀsia Menor com Cibeles, Bel lona i Atis, el déu Pastor de Frígia que simbolitza la mort i la resurrecció.
  • Creences egípcies, principalment a Isis i Osiris.
  • El culte a Mitra, dorigen persa i hindú, déu de la veritat i de lamistat, assimilat després al Sol.

Precisament el culte a Mitra es va difondre al nord-oest de la Tarraconense, segurament a causa de la permanència de la VII Legió Gemina a lactual Lleó i la difusió realitzada per legionaris que tornaven després de servir la zona danubiana on el culte estava més estès. Les seves similituds amb el cristianisme van poder afavorir lextensió daquest.

                                     

6. Cristianisme a lImperi Romà

Els primers cristians, generalment humils, van ser perseguits però amb el temps van arribar a tenir molta influència a limperi, fins a arribar a ser decretada com a religió oficial després dhaver estat un costum entre les últimes generacions demperadors romans el fet de declarar-se cristians.

I bufant nous vents, ara la religió perseguida va ser lantic politeisme mitològic en el qual es basava la religió oficial de lantiga Roma. Registrant-se històriques persecucions i destruccions de temples romans.

Quan Jesucrist va néixer lImperi Romà es trobava en el seu apogeu i dominava tot el Mediterrani. Al principi el cristianisme entrà en conflicte amb la religió tradicional romana però acabà essent la religió oficial de lImperi Romà. Durant els seus primers anys, el cristianisme va passar de ser un cristianisme jueu a una religió estesa en tot el món grecoromà i més enllà.

El cristianisme primitiu es pot dividir en dues fases diferents: el període apostòlic, quan els primers apòstols estaven vius i lideraven lEsglésia, i el període post-apostòlic quan es va desenvolupar una incipient estructura episcopal, i la persecució va ser periòdicament més intensa. La persecució dels cristians a lImperi Romà va acabar lany 313 sota el regnat de Constantí I el Gran, que lany 325 va convocar el Primer Concili de Nicea, linici del període dels primers set concilis ecumènics.

                                     

6.1. Cristianisme a lImperi Romà Introducció del cristianisme

Els cristians soposaven als déus romans fins i tot a lEmperador divinitzat, als seus temples, cultes i ritus tradicionals, i van despertar laversió popular, però en general shavia tractat de reintegrar-los la societat, obligant-los a abjurar i a efectuar sacrificis als déus. Septimi Sever va prohibir lany 202 la conversió al cristianisme i al judaisme i va desencadenar persecucions. Maximià es va dirigir contra els seus líders. Deci va ordenar una persecució general, i va ordenar sacrificis als déus: els cristians que els van fer, van salvar la vida però els que es van negar van ser executats. Però la religió romana ja no podia competir amb èxit amb religions com el cristianisme, més adaptada als desitjos profunds de la societat i als nous temps.

La societat romana, basada en la desigualtat personal i la perfecció de lEstat, estava en inferioritat enfront duna doctrina que predicada la igualtat moral i buscava la perfecció personal. Destruïda laristocràcia governant, i en una situació de violència i anarquia, on la legalitat no era respectada per gairebé ningú, on una fiscalitat angoixant impedia qualsevol progrés econòmic individual, una doctrina que predicava que aquests mals eren daquest món, però que qui cregués en el seu déu tindria assegurat el pas a una altra vida plena de felicitat, havia de prosperar necessàriament. A més els cristians predicaven sovint amb lexemple: fundaven institucions de beneficència, gràcies als donatius dels conversos rics alguns dels quals renunciaven la seva riquesa seguint els ensenyaments primitius del cristianisme. El cristianisme predicava també la renúncia a tots els càrrecs i honors públics, el que era ben acollit pels dirigents locals de les ciutats, que una vegada convertits arrossegaven la població. Finalment el cristianisme desautoritzava el servei en lexèrcit, predicava la pau i no permetia el combat, el que atreia també a certes capes de la població.

La religió romana havia estès sempre a identificar els déus locals amb els seus propis déus. A mitjans del Segle III, les denominacions populars, mantingudes bàsicament per les capes humils de les ciutats i pels camperols, reaparegueren. Així va ocórrer entre els gals i segurament la situació seria similar en altres llocs. A mitjans del segle iii es va produir el martiri de Saturní primer bisbe de Tolosa. la mateixa època es constaten bisbats a més de a Tolosa, a Lió, Viena, París, Reims i Tours, a les Gàl lies.

La relaxació dels costums morals, que el cristianisme combatia, van ser també objecte de latenció dels Emperadors pagans, i així sabem que el 247 làrab Felip promulgà un edicte que establia penes per a aquells que es dedicaven la sodomia.

Cap al 274 lEmperador Aurelià va establir el culte del déu Sol Invictus com a principal déu de lImperi, segurament en un intent de frenar lascens de les sectes orientals, entre elles la dels cristians, i segurament amb la pretensió daglutinar energies per la recuperació.

                                     

6.2. Cristianisme a lImperi Romà Establiment de lortodòxia romana

Galeri, que anteriorment havia estat una de les figures més destacades en la persecució, en el 311 va emetre un edicte. que va posar fi la persecució de Dioclecià del cristianisme Quan saturaren les persecucions dels cristians, Galeri va regnar durant uns altres dos anys. Li va succeir llavors un emperador amb destacades inclinacions pro cristianes, Constantí I el Gran.

Lemperador Constantí I el Gran va ser exposat al cristianisme per la seva mare, Helena. la Batalla del Ponte Milvio lany 312, Constantí va ordenar a les seves tropes que adornessin els seus escuts amb el símbol cristià dacord amb la visió que havia tingut la nit anterior. Després de guanyar la batalla, Constantí va ser capaç de reclamar lImperi Romà dOccident

Fins a quin punt va adoptar Constantí el cristianisme en aquest moment és difícil de discernir. Les monedes romanes encunyades fins a vuit anys posteriors la batalla encara mostraven les imatges dels déus romans. Però ladhesió de Constantí va ser un punt dinflexió per a lEsglésia Cristiana. Després de la seva victòria, Constantí va recolzar financerament a lEsglésia, va construir basíliques i concedí diversos privilegis per exemple, lexempció de certs impostos al clergat, promogué els cristians a llocs de responsabilitat, i retornà els béns confiscats durant la Gran Persecució de Dioclecià. Entre el 324 i el 330, Constantí va construir, pràcticament des de zero, una nova capital imperial que fou batejada amb el seu nom: Constantinoble. Tenia una arquitectura obertament cristiana, hi havia esglésies dins dels murs de la ciutat, i no tenia temples pagans. Dacord amb el costum imperant, Constantí va ser batejat en el seu llit de mort.

Constantí també va tenir un paper actiu en el lideratge de lEsglésia. Al 316, va actuar com a jutge en una disputa al nord dÀfrica sobre la controvèrsia donatista. Més important encara, lany 325 va convocar el Concili de Nicea, el primer Concili Ecumènic, per tractar sobretot de la controvèrsia arriana, i que promulgaria també el Credo de Nicea, que entre altres coses professava una creença en "Una Santa Església Catòlica Apostòlica". Constantí estableix així un precedent per a lemperador, com a responsable de Déu per la salut espiritual dels seus súbdits, i així amb el deure de mantenir lortodòxia. Lemperador havia de fer complir la doctrina, eliminar de soca-rel lheretgia, i defensar la unitat eclesiàstica.

El fill i successor de Constantí, conegut com a Julià lApòstata, va ser un filòsof que, en convertir-se en emperador, va renunciar al cristianisme i va abraçar una neoplatònica i mística forma de paganisme, que escandalitzà la comunitat cristiana. Va començar a reobrir temples pagans, i intentà de restablir el prestigi de les antigues creences paganes, les quals modificà per assemblar-se a les tradicions cristianes, com ara lestructura episcopal i de la caritat pública fins aleshores desconeguda en el paganisme romà. El breu regnat de Julià va acabar quan ell va morir mentre feia campanya a Occident.

Més tard, els Pares de lEsglésia van escriure volums de textos teològics, incloent-hi Agustí dHipona, Gregori Nazianzè, Ciril de Jerusalem, Ambròs de Milà, Jeroni dEstridó, i altres. Alguns daquests pares, com Joan Crisòstom i Atanasi, va patir lexili, la persecució o el martiri pels emperadors romans dOrient arians.

                                     

6.3. Cristianisme a lImperi Romà Concilis ecumènics

Durant aquesta època es van convocar diversos concilis ecumènics. Aquests estigueren majoritàriament centrats en disputes cristològiques. Els dos Concilis de Nicea 325, 382 va condemnar com a heretgia els ensenyaments arrians i van produir el Credo de Nicea El Concili dEfes va condemnar el nestorianisme i va afirmar que Maria és Theotokos "portadora de Déu" o "Mare de Déu". El Concili de Calcedònia afirmà que Crist tenia dues naturaleses, totalment Déu i totalment home, diferents però sempre en perfecta unió. Per tant, condemnà monofisisme i seria influent en la refutació del monotelisme. No obstant això, no tots els grups acceptaren tots els concilis, per exemple nestorianisme i lEsglésia Assíria Oriental dividida al Concili dEfes de 431, i les Esglésies ortodoxes orientals dividides pel Concili de Calcedònia de 451.

                                     

6.4. Cristianisme a lImperi Romà Cristianisme com a religió de lestat romà

El 27 de febrer 380, amb lEdicte de Tessalònica proposat per Teodosi I el Gran, lImperi Romà va adoptar oficialment el cristianisme trinitari com a religió dEstat. Abans daquesta data, Constanci II 337-361 i Valent 364-378 havien afavorit personalment formes arrianes o semiarrianes del cristianisme, fins que el successor de Valent, Teodosi I, donà suport la doctrina trinitària tal com sexposa en el Credo de Nicea

Després de la seva creació, lEsglésia va adoptar les mateixes fronteres organitzacionals que lImperi: províncies geogràfiques, anomenades diòcesi, que corresponen la divisió territorial imperial governamental. Els bisbes, els quals es troben en els grans centres urbans, com en la tradició pre-legalització, supervisaven així cada diòcesi. La ubicació del bisbe era el seu "seient", o "seu". Entre les seus, cinc van arribar a tenir preeminència especial: Roma, Constantinoble, Jerusalem, Antioquia i Alexandria. El prestigi de la majoria delles depenia en part dels seus fundadors apostòlics, dels quals els bisbes neren per tant els successors espirituals. Si bé el bisbe de Roma es va mantenir com un Primus inter pares, Constantinoble va ser segona en precedència com a nova capital de limperi.

Teodosi I va decretar que els que no creien en la preservada "tradició fidel", com ara la Trinitat, havien de ser considerats practicants dheretgia il legal, i lany 385, el resultat va ser el primer cas de pena de mort dun heretge, anomenat Priscil lià.

Free and no ads
no need to download or install

Pino - logical board game which is based on tactics and strategy. In general this is a remix of chess, checkers and corners. The game develops imagination, concentration, teaches how to solve tasks, plan their own actions and of course to think logically. It does not matter how much pieces you have, the main thing is how they are placement!

online intellectual game →