Топ-100
Back

ⓘ Art de Catalunya. L art de Catalunya ha tingut una evolució paral lela la de la resta de lart europeu, seguint de manera diversa les múltiples tendències que sh ..




                                               

En presència del Senyor

En presència del Senyor és una obra pictòrica del segle xix, realitzada pel pintor català Francesc Masriera i conservada al Museu Nacional dArt de Catalunya. Lobra, datada el 1891, és un oli sobre tela, amb unes dimensions de 191.5 x 93 cm. La pintura va ser catalogada dins el tema "gènere i societat". Aquesta obra va ser seleccionada per al projecte Partage Plus. Digitising and Enabling Art Nouveau del portal Europeana. Segons paraules de Esteve Batlle, conservador, lany 1932, del Museu Municipal de Belles Arts de Barcelona, En presència del Senyor és una obra ben representativa de lescol ...

                                               

Primavera (Francesc Miralles)

Primavera és una obra pictòrica del segle xix, realitzada pel pintor valencià Francesc Miralles i conservada al Museu Nacional dArt de Catalunya. Lobra, datada el 1896, és un oli sobre fusta, amb unes dimensions de 37.5 x 46 cm. La pintura, catalogada dins el tema "gènere i societat", va ser adquirida pel museu el 1896, la Tercera Exposició de Belles Arts i Indústries Artístiques de Barcelona. Aquesta obra va ser seleccionada per al projecte Partage Plus. Digitising and Enabling Art Nouveau del portal Europeana.

                                               

Cretina de Boí

Cretina de Boí és un dibuix del segle xix, realitzat pel pintor i dibuixant català Isidre Nonell i conservat al Museu Nacional dArt de Catalunya. Lobra, datada entre el 1896 i el 1897, és un dibuix fet amb tinta i llapis de color sobre paper, amb unes dimensions de 30.5 x 22 cm. El dibuix va ser catalogat dins el tema "gènere i societat". Aquesta obra va ser seleccionada per al projecte Partage Plus. Digitising and Enabling Art Nouveau del portal Europeana. El dibuix La cretina de Boí representa una dona amb cretinisme i el seu infant i pertany a una sèrie dobres que Nonell va realitzar el ...

                                               

Processó de col·legiales

Processó de col legiales és una obra pictòrica del segle xix, realitzada pel pintor català Joaquim Vayreda i conservada al Museu Nacional dArt de Catalunya. Lobra, datada el 1890, és un oli sobre tela, amb unes dimensions de 66.5 x 120.5 cm. La pintura està catalogada dins el tema "gènere i societat". La pintura representa una desfilada de col legiales, vestides de primera comunió. Es tracta duna pintura de figures esbossades i colorit suau, pròxima la pinzellada impressionista. És una mostra del format horitzontal, un dels formats preferits per lautor. El 1983, lobra es va mostrar a lexpo ...

                                               

La terrassa (Vayreda)

La terrassa és una obra pictòrica del segle xix, realitzada pel pintor català Joaquim Vayreda i conservada al Museu Nacional dArt de Catalunya. Lobra, datada el 1891, és un oli sobre tela, amb unes dimensions de 62.5 x 115.5 cm. La pintura, catalogada dins el tema "gènere i societat", va ser donada al museu per la vídua i els fills de lartista, l11 doctubre de 1921. El 1983, lobra es va mostrar a lexposició Pintores Españoles de la Luz, organitzada pel Banco de Bilbao, a Madrid.

Art de Catalunya
                                     

ⓘ Art de Catalunya

L art de Catalunya ha tingut una evolució paral lela la de la resta de lart europeu, seguint de manera diversa les múltiples tendències que shan anat produint en el context de la història de lart occidental. Lart ha estat, des de sempre, un dels principals mitjans dexpressió de lésser humà, mitjançant el qual expressa les seves idees i sentiments, la forma com es relaciona amb el món. La seva funció pot variar des de la més pràctica fins la més ornamental; pot tenir un contingut religiós o simplement estètic, pot ser durador o efímer.

Al llarg de la història, Catalunya ha acollit diverses cultures i civilitzacions, que han aportat el seu concepte de lart hi han deixat el seu llegat. Cada període històric ha tingut unes característiques concretes i definibles, comunes a altres regions i cultures, o bé úniques i diferenciades, que han anat evolucionant amb el pas del temps. Daquí surten els estils artístics, que poden tenir un origen geogràfic o temporal, o fins i tot reduir-se a lobra dun artista en concret, sempre que es produeixin unes formes artístiques clarament definitòries.

Lart català és fruit de la diversa amalgama social i cultural aportada pels diversos pobles que han habitat el seu territori: als primers pobladors prehistòrics els succeïren els diversos pobles sorotaptes celtes i ibers arribats durant ledat dels metalls; aquests convisqueren més tard amb els primers colonitzadors procedents de les civilitzacions mediterrànies, els grecs; a continuació arribaren els romans, que convertiren Catalunya en una província més del seu imperi; després de la seva caiguda, Catalunya formà part del regne visigot, i patí més tard la invasió islàmica. Ledat mitjana serà linici de la cultura catalana com a entitat pròpia i definida, amb una llengua pròpia, hereva del llatí, i la formació del primer estat català. Serà una època desplendor per a lart català, i el romànic i el gòtic seran períodes molt fructífers per al desenvolupament artístic del Principat. Durant ledat moderna, amb la vinculació a Espanya i la successió de diverses crisis econòmiques i culturals, lart entra en decadència, i el Renaixement i el barroc foren estils no especialment destacables en la història de lart català. Finalment, des del segle xix, amb la revitalització econòmica i cultural, torna a florir lart; i el modernisme és un dels períodes més esplendorosos de lart català. Tanmateix, el segle xx suposa la posada al dia dels diversos estils produïts pels artistes catalans, que connecten amb els corrents internacionals, oferint fins i tot figures de primer ordre a escala mundial com Salvador Dalí, Joan Miró i Antoni Tàpies.

                                     

1. Prehistòria

Les primeres manifestacions artístiques es produeixen a Catalunya al voltant de 30000 aC, època de laparició del denominat humà de Cromanyó. Els primers habitants del territori eren petits grups de caçadors-recol lectors, que vivien generalment en coves i aixoplucs del terreny. Aquests pobladors desenvoluparen el denominat art rupestre, pintures realitzades en roques i en les parets de les coves, que suposen el primer mitjà dexpressió utilitzat per lésser humà abans de la invenció de lescriptura. Aquestes pintures estan generalment lligades a ritus religiosos i representen la plasmació en un llenguatge simbòlic del pensament dels primers éssers humans.

                                     

1.1. Prehistòria Art paleolític

El 1964 es descobrí la cova del Tendo, la Moleta de Cartagena Sant Carles de la Ràpita. Es tractava de la imatge dun brau rampant, executat mitjançant un traç siluetejat, de color negre, que satribuí al període del paleolític superior. Al cap de pocs anys, aquesta mostra fou espoliada i encara avui continua constituint lúnica mostra daquest art que ha aparegut al nostre territori.

                                     

1.2. Prehistòria Art llevantí

Durant lepipaleolític 10000-6500 anys abans del present, els grups caçadors-recol lectors expressaren el seu món de creences amb un art exclusivament pictòric, lart llevantí, del qual Catalunya té excel lents exemples, particularment a Lleida i Tarragona, i una presència més discreta la província de Barcelona. A Catalunya, li correspon lhonor de ser la primera a descobrir una estació –la Roca dels Moros del Cogul Lleida, el 1908– en la qual apareix la figura humana pintada, com no es coneixia en la prehistòria occidental.

Aquestes manifestacions apareixen sempre en cavitats a laire lliure; són figuratives, minucioses en els detalls, dimatges planes i monocromes. Empren com a instrument pictòric la ploma dau, aconseguint el denominat "traç de ploma llevantí". Els seus elements iconogràfics essencials, lanimal i la figura humana, reben un tractament diferencial: els primers són més mimètics de la realitat, amb detalls molt expressius per exemple, a les peülles i cornamentes; la figura humana reflecteix un concepte estètic molt singular: individus de cos allargat i tòrax triangular amb cintures estretes, arribant a crear imatges dissenyades per una sola línia, dotades dun dinamisme molt característic que reflecteix acció i moviment. Les composicions pictòriques darquers i animals són extraordinàriament suggeridores per lapropament a aquells grups humans, daquí que es prenguin sempre com a exemples paradigmàtics del món prehistòric.

Les estacions de Catalunya més conegudes són: lesmentat aixopluc de Cogul, la cova dels Vilasos Os de Balaguer, la balma dels Punts lAlbi, a Lleida, i Cabra Feixet El Perelló, cova del Cingle, del Ramat Tivissa, mas del Llort i mas den Ramon Montblanc, cova de lEscoda, Racó del Perdigó i cova del Carles a Vandellòs, la cova de la Caparrella Rasquera i el nucli de la serra de la Pietat Ulldecona, a Tarragona.

Els valors tan singulars i únics de lart llevantí determinaren la UNESCO la seva declaració com a Patrimoni de la Humanitat el 1998, i amb això totes les manifestacions artístiques prehistòriques que es trobin al seu territori, tant les dart paleolític com esquemàtic, sota la denominació convencional administrativa d art rupestre de larc mediterrani de la península Ibèrica.



                                     

1.3. Prehistòria Art esquemàtic

Laltre gran estil artístic prehistòric és lanomenat art esquemàtic, lexpressió dels grups productors neolítics 6500-1000 anys abans del present, els primers que comencen a dominar lagricultura i a viure en poblats. És un art que es fonamenta en labstracció, monocrom i presenta tres grans grups de motius: els geomètrics, les màcules i, finalment, els que mostren llunyanes referències la figuració antropomorfs i zoomorfs. La seva tècnica es basa en lacte gestual, mantenint una factura duna actualitat sorprenent i, malgrat això, sens presenta extraordinàriament enigmàtic. Els jaciments més significatius sen troben a Lleida: Cogul, vall de la Coma i balma dels Punts Albi, Aixoplucs del Francès i del barranc de Vila-seca Os de Balaguer; i a Tarragona: cova del Pi Tivissa, mas del Gran i el Portell de les Lletres Montblanc, i lestació prop de cova Pintada Alfara de Carles.

Durant el neolític, comencen a produir-se les primeres manifestacions arquitectòniques dedicades a ritus funeraris o religiosos, generalment relacionades amb la denominada cultura megalítica. Entre els principals monuments destaquen: el menhir, com els de Palaus Agullana, Alt Empordà i Murtra Sant Climent Sescebes; el dolmen, com el de Creu den Cobertella Roses i el de mas Bousarenys Santa Cristina dAro; o les galeries cobertes, com el cementiri dels Moros Torrent, Baix Empordà, i cova den Daina Romanyà de la Selva. Més endavant, cap a lany 1000 aC, sorgeixen les primeres necròpolis, en què el difunt era incinerat i dipositat en urnes de ceràmica; shan trobat diverses daquestes necròpolis a Can Missert Terrassa, Can Bec de Baix Agullana i la Pedrera Vallfogona de Balaguer.

Tanmateix, en la denominada edat del bronze 1500 aC-1000 aC, comença la manufacturació de diversos objectes i utensilis treballats de manera artesanal, especialment la ceràmica i lorfebreria, i en destaca la producció dels denominats vasos campaniformes. la del bronze li succeeix ledat del ferro, que coincideix amb larribada a terres catalanes de pobles celtes procedents del centre dEuropa, dels quals ens han arribat diversos objectes que shan trobat en recintes funeraris, que enterraven amb els finats.

                                     

2.1. Antiguitat Art ibèric

Vegeu també: Ibers i Període iber a Catalunya

Malgrat lassentament dels pobles ibèrics al territori català al voltant del segle VII aC, a Catalunya no hi ha gaires mostres dart ibèric de rellevància, excepte alguns objectes dús quotidià o alguna petita peça decorada rudimentàriament, com un petit bronze representant una parella de bous, del Castellet de Banyoles de Tivissa, un vas de ceràmica grisa amb un petit paisatge, del turó den Boscà Badalona, o unes restes escultòriques dun monument funerari de Sant Martí Sarroca Alt Penedès, del segle iii aC, amb la figura dun possible rei iber assegut en un tron.

Els poblats ibèrics foren els primers assentaments estables al nostre territori, amb aldees traçades amb una planimetria urbanística, rodejades de muralles per la defensa, ubicades generalment en posicions elevades. Són remarcables les restes trobades al puig de Castellet Lloret de Mar, puig de Sant Andreu Ullastret, castell de la Fosca Palamós i mas Castellar Pontós.

                                     

2.2. Antiguitat Art grec

Vegeu també: Antiga Grècia

Els grecs van ser la primera gran civilització mediterrània a assentar-se a Catalunya: al segle vi aC es funda la ciutat dEmpúries Empòrion, una de les primeres grans ciutats construïdes en sòl de la península Ibèrica, que va esdevenir un important centre de comerç i porta dentrada de la cultura grega. La denominada neàpolis grega dEmpúries sarticulava al voltant del port, amb una planimetria urbanística molt desenvolupada, on destacaven els grans edificis públics, principalment el temple, dedicat al déu de la medicina, Asclepi.

A Empúries, es desenvolupa notablement la ceràmica grega, i en destaquen els vasos àtics pintats amb escenes de diversa tipologia, amb un estil naturalista de gran qualitat: cal esmentar, per exemple, una copa trobada la neàpolis dEmpúries, datada aproximadament del segle vi aC, amb una representació de la dea grega Pal les Atena. Lart grec es pot percebre també als poblats indígenes ibers, gràcies a les relacions comercials entre els grecs i els pobles autòctons de Catalunya: un bon exemple nés el tresor trobat al poblat ibèric del Castellet de Banyoles de Tivissa, on destaquen unes pàteres dargent daurat amb representacions mitològiques.

DEmpúries són també les primeres mostres descultura que trobem en territori català, com la famosa estàtua del déu Asclepi, trobada al santuari sud de la neàpolis el 1909, obra de gran naturalisme i magnífica execució; o el bust de la dea Afrodita, del segle iv aC, dèpoca hel lenística, que acusa una notable influència praxiteliana.



                                     

2.3. Antiguitat Art romà

Vegeu també: Antiga Roma i Període romà a Catalunya

Al segle iii aC, mitjançant la Segona Guerra púnica entre Roma i Cartago, arriben els romans la península Ibèrica, començant un procés colonitzador que culminarà amb la incorporació de la Hispània a lImperi Romà. Lany 218 aC el general Escipió funda Tàrraco Tarragona, que serà la primera ciutat romana dimportància a Catalunya. La primera obra dart romà és en un relleu en una torre de la muralla de Tàrraco, representant la dea Minerva amb llança i escut, de dos metres dalçada.

Els romans eren grans experts en arquitectura civil i enginyeria, i van aportar al nostre territori camins, ponts, aqüeductes i ciutats amb un traçat racional i amb serveis bàsics, com el clavegueram, a més de temples, termes, circs, teatres, etc. En un lent procés de colonització, es funden a Catalunya diverses ciutats, colònies amb població procedent sobretot de legionaris romans llicenciats: Bætulo Badalona, Iluro Mataró, Iesso Guissona, Aeso Isona, etc. Tanmateix, la ciutat dEmpúries esdevé romana amb la creació dun nou establiment al costat de la neàpolis grega. Comença, així, un procés dassimilació de la llengua i la cultura romanes, de les quals el català nés un dels hereus, ja que del llatí vulgar sortí la llengua catalana a ledat mitjana.

Com a principals mostres del primer art romà a Catalunya hi ha, en el camp de larquitectura, el temple i el fòrum dEmpúries i les termes de Baetulo, mentre que en lescultura hi ha diverses troballes a les ciutats de Tàrraco i Baetulo destàtues de figures masculines o femenines, segurament obres per a monuments funeraris de famílies benestants. Aquestes primeres obres presenten traços comuns a lart hel lenístic preponderant a lèpoca al llarg de la Mediterrània, amb especial influència de models procedents de Narbo Martius Narbona.

Al segle i aC es funda Bàrcino Barcelona, petita ciutat emmurallada projectada ja dentrada amb aire monumental, destacant làrea del fòrum amb el temple dAugust. La creació de limperi i la pacificació de la península aconseguida per August generen una llarga època de prosperitat que afavoreix lart i les obres públiques. Dos exemples en són larc de Berà i laqüeducte de les Ferreres a Tàrraco. A Vic, es trobà el 1882 les restes perfectament conservades dun temple, on destaca la façana, amb sis columnes dordre corinti rematades per un timpà.

Al segle i de la nostra era la ciutat de Tàrraco, esdevinguda capital de la nova província de la Tarraconensis, té una època de gran desenvolupament, amb la remodelació del fòrum i la construcció de la basílica judicial i del teatre. Aquestes construccions destaquen tant per la seva monumental arquitectura com lacurada decoració escultòrica, amb nombroses estàtues en marbre representant membres de la família imperial. La remodelació de Tàrraco culmina la segona meitat del segle I amb la creació del fòrum provincial, amb un gran temple dedicat al culte de lemperador i un circ de curses de cavalls.

Lescultura dèpoca imperial guanya en realisme, sobretot en el retrat, amb un gran domini de la fisiognomia per part dels artistes daquesta època; nhi ha nombroses mostres trobades a les muralles de Bàrcino. A partir del segle ii destaquen els sarcòfags decorats, com el d Hipòlit trobat al mar davant la costa de Tarragona, possiblement dorigen grec, representant escenes del mite dHipòlit i Fedra. També destaca en la decoració de cases i vil les el mosaic, que té un gran desenvolupament en aquesta època, com els trobats a les ruïnes dEmpúries, amb una escena amb Agamèmnon i Ifigènia; el de la vil la romana de Bell-lloc del segle iv, amb una cursa de quadrigues; el de la vil la dels Munts Altafulla, amb una representació de les muses; o el de la vil la dels Ametllers de Tossa de Mar segles IV-V.

                                     

2.4. Antiguitat Art paleocristià

Amb la instauració del cristianisme com a religió oficial al segle iv, la producció artística es desenvolupa al voltant de la temàtica religiosa, en el que sha definit com a art paleocristià. Aquest art parteix de les formes i tipologies romanes, però amb un nou contingut basat en la iconografia cristiana. En larquitectura destaca lesglésia, hereva de la basílica romana, incorporant noves formes com la planta en forma de creu llatina, símbol de Jesús, i tipologies com el baptisteri. Així, hi ha el conjunt paleocristià i altmedieval de Santa Maria de Terrassa segles V-VII, lesglésia de Sant Feliu a Girona, la de Santa Jerusalem a Tarragona i la de la Santa Creu a Barcelona.

Una altra obra significativa de lart paleocristià és el mausoleu de Centcelles, a Constantí, del segle iv, edifici sepulcral amb una gran sala coberta amb cúpula, i decorada amb un mosaic policrom amb escenes de la Bíblia, així com de caceres i de les quatre estacions. En lart paleocristià cobren rellevància els sarcòfags, generalment de marbre, amb decoració de temàtica cristiana, moltes vegades importats de tallers romans o del nord dÀfrica. Bona mostra nés els de lesglésia de Sant Feliu de Girona i lanomenat sarcòfag de les orants, trobat la necròpolis paleocristiana de Tarragona.

                                     

3.1. Edat mitjana Preromànic

Vegeu també: Art preromànic

El primer estil produït en làmbit de lart medieval és el denominat preromànic o primer romànic, segons la classificació de Josep Puig i Cadafalch, situat entre la caiguda de lImperi romà i la conquesta carolíngia. A Catalunya, com la resta de la península, el preromànic està marcat per lart visigòtic, així com per influències mossàrabs i carolíngies. Destaquen el conjunt de Terrassa Sant Pere, Santa Maria i Sant Miquel, dinfluència visigoda; les esglésies de Sant Julià de Boada i Sant Quirze de Pedret, dinfluència mossàrab en lús de larc de ferradura, i Sant Pere de les Puel les Barcelona, dinfluència carolíngia.

Lescultura es desenvolupa principalment en làmbit arquitectònic, generalment en pedra calcària, amb pervivència de formes clàssiques procedents de lart paleocristià, que de mica en mica aniran evolucionant cap a un estil més original i autòcton. Es pot comprovar en la decoració escultòrica de les esglésies de Sant Miquel de Terrassa, Sant Julià de Boada, Sant Benet de Bages, etc.

La pintura preromànica és generalment mural i, com lescultura, serveix de decoració a lobra arquitectònica. Durant aquesta època, conviuen dues línies estilístiques diferenciades: la primera, hereva de les formes clàssiques, especialment de lart paleocristià, i en contacte amb altres corrents forans, com el carolingi, representat pels conjunts de Sant Miquel i Santa Maria de Terrassa; la segona representa els artesans locals, allunyats de les formes clàssiques i sense contacte amb altres estils, plasmada en les decoracions de Sant Pere de Terrassa, Sant Quirze de Pedret i Campdevànol.

                                     

3.2. Edat mitjana Romànic

Vegeu també: Art romànic

Lart romànic és el primer plenament català, desenvolupat sobretot a làrea pirinenca, des de lentorn de lany 1000 fins al segle xiii. Està lligat la creació dels comtats catalans, que progressivament van guanyant independència envers lImperi carolingi, alhora que guanyen terreny als regnes islàmics, suposant la creació del primer estat català que culminarà amb la corona dAragó. També es desenvolupen les llengües romàniques, entre les quals figura el català.

El romànic és un moviment europeu, desenvolupat des dEspanya, Itàlia o Anglaterra fins a tot el centre dEuropa i Escandinàvia. Tipològicament, és hereu de les formes romanes, si bé arriben noves influències com la romana dOrient. És un art de caràcter religiós, desenvolupat principalment en esglésies en larquitectura i de temàtica cristiana en les arts plàstiques. A Catalunya, les principals influències provenen de la Llombardia i de les escoles provençal i tolosana, si bé es creen noves tipologies en lús de la pedra i en la coberta de grans superfícies amb volta que permeten parlar dun romànic autènticament català. Larquitectura romànica destaca per lús de voltes de canó i arcs de mig punt.

En el primer romànic, dinfluència llombarda, destaquen les esglésies de Sant Vicenç de Cardona, Sant Pere de Casserres, Sant Ponç de Corbera i Sant Jaume de Frontanyà, així com els monestirs de Ripoll, Breda, Sant Miquel de Cuixà i la catedral de Vic, obres promogudes per labat Oliba. La tècnica llombarda destaca per lús de pedra desbastada de petites proporcions, grans espais coberts amb volta, amb lesenes i arcs cecs per ornamentació, i arcs torals i formers per reforçar voltes i murs. La influència llombarda arriba fins al segle xii a indrets com Taüll o la Vall de Boí. També hi ha exemples allunyats de la influència llombarda, com Sant Pere de Rodes o Sant Serni de Tavèrnoles Alt Urgell.

En un segon romànic, denominat romànic internacional, generat des de finals del segle xi, trobem canvis generats per les reformes religioses com la cluniacenca i la cistercenca. Es caracteritza per lús de la pedra més acurada, planimetries més complicades, amb un cert apuntament de les voltes, i una major utilització de lescultura per a decorar els espais arquitectònics. En destaquen Sant Joan de les Abadesses, Sant Pere de Besalú, Santa Eugènia de Berga, Sant Nicolau de Girona, Sant Pau del Camp Barcelona, la catedral de la Seu dUrgell i els monestirs de Poblet i Santes Creus.

En escultura, és palesa la influència dels tallers tolosà i rossellonès, si bé tindran importància tallers autòctons com els de Ripoll, Vic, Solsona i Sant Cugat del Vallès. Les obres més importants, les trobem als portals de Vic, Ripoll, i Sant Pere de Rodes, i els claustres de Ripoll, Lluçà, Girona, Sant Miquel de Cuixà i Sant Pere de Galligants. En escultura exempta destaca la imatge de la Mare de Déu del Claustre de la catedral de Solsona, que destaca pel seu gran virtuosisme i precisió dels detalls. També són remarcables obres com la imatge de la Mare de Déu de Montserrat del monestir de Montserrat, o la Majestat Batlló MNAC, imatge de Jesús crucificat en fusta policromada.

Comença a desenvolupar-se la pintura, sobretot mural, com en les decoracions realitzades a Santa Maria de Mur i Sant Quirze de Pedret, dinfluència italiana, possible obra dun mestre estranger. Més endavant trobem els magnífics exemples de Taüll i Vall de Boí, destacant el famós Pantocràtor de Sant Climent de Taüll, actualment al MNAC, obra dun mestre de possible origen italià. A part daquests centres, es desenvolupa en nuclis episcopals, com Barcelona, Girona i Vic, una pintura relacionada amb la miniatura i la il luminació de manuscrits, com en els conjunts de Sant Pere de la Seu dUrgell i Santa Eulàlia dEstaon.

Al segle xiii, el romànic va evolucionant cap a formes que apunten al nou estil gòtic. És un art més urbà, amb expansió de larquitectura civil, si bé les grans realitzacions són encara religioses: capella de Santa Llúcia i palau Episcopal a Barcelona, catedral de Tarragona, esglésies de Sant Martí i Sant Llorenç i la seu vella de Lleida, església de Sant Cugat del Vallès i de Vallbona de les Monges. Lescultura cobra força amb la denominada escola de Lleida, dinfluència tolosana, en què trobem obres com les portades de lAnunciació i dels Fillols de la seu vella de Lleida, la dAgramunt, Santa Maria del Castell de Cubells, Guimerà, Verdú, Gandesa i Santa Coloma de Queralt. La pintura es desenvolupa a lentorn del denominat estil 1200, de procedència centreeuropea, en què cobra especial rellevància la influència romana dOrient, passant de la pintura mural la realitzada sobre taula, sobretot en frontals daltar; en destaca el conjunt de Sant Esteve dAndorra la Vella.

Cal destacar, també, del romànic la gran qualitat de les arts aplicades, amb esplèndids treballs en tapís, brodat, reliquiaris, orfebreria, forja, etc. Un magnífic exemple nés el tapís de la Creació, de la catedral de Girona, o a lestendard de Sant Ot MNAC, del segle xii.



                                     

3.3. Edat mitjana Gòtic

Vegeu també: Art gòtic

Desenvolupat entre els segles xiii i xvi, és una època de desenvolupament econòmic, dexpansió geogràfica - conquesta del Regne de València i les Illes Balears, expansió cap la Mediterrània - i de consolidació de la Corona dAragó. És una època de gran esplendor per a lart català. De nou rebem influències foranes, sobretot de França i Itàlia, així com de lart mudèjar, però aquí són transformades i adaptades a un estil propi. En un món més internacional, són freqüents els intercanvis estilístics; els artistes viatgen dun país a un altre, incorporant tècniques i estils que es propaguen per tot arreu.

Larquitectura pateix una profunda transformació, amb formes més lleugeres, més dinàmiques, amb una millor anàlisi estructural que permet fer edificis més estilitzats, amb més obertures i, per tant, millor il luminació. Apareixen noves tipologies com larc apuntat i la volta de creueria, i la utilització de contraforts i arcbotants per a sostenir lestructura de ledifici, permetent interiors més amples i decorats amb vitralls i rosasses. La pintura deixa de ser mural per passar a retaules situats als altars de les esglésies.

Es construeixen grans catedrals com les de Barcelona, Tarragona, Girona, Manresa, Solsona, Tortosa, etc.; grans esglésies com Santa Maria del Mar i Santa Maria del Pi a Barcelona, Santa Maria de Vilafranca del Penedès, Sant Joan de Perpinyà, la del monestir de Santa Maria de Pedralbes, etc. També es desenvolupa notablement larquitectura civil, sobretot als palaus i en edificis públics, com el palau Reial Major, el palau de la Generalitat, lhospital de la Santa Creu, les Drassanes, la Llotja i la casa de la Ciutat a Barcelona.

Lescultura continua emmarcada al si de les obres arquitectòniques, i conjuntament amb les formes gòtiques sassoleix un estil més realista i detallat que en lescultura romànica; a més dels portals, lescultura es desenvolupa en sepulcres, retaules, cors i altars. Hi és palesa la influència francesa, sobretot als primers anys del gòtic, així com la italiana i flamenca, tot i que es desenvolupen una sèrie descoles autòctones que aniran assolint un estil propi.

Els primers exemples destacats en són els retaules dAnglesola i Sant Joan de les Abadesses, i els sepulcres de Santa Eulàlia de la catedral de Barcelona, el dElisenda de Montcada al monestir de Pedralbes i el de Joan dAragó la seu de Tarragona. Els primers noms coneguts són els de lartista normand Aloi de Montbrai, autor dels sepulcres de Pere el Cerimoniós i Teresa dEntença a Poblet; Jaume Cascalls, que també treballà al panteó Reial de Poblet, així com la catedral de Girona Sant Carlemany i al retaule de Cornellà de Conflent; i Jordi de Déu, també present a Poblet, autor dels retaules de lesglésia de Santa Maria de Vallfogona de Riucorb i Santa Coloma de Queralt, i treballs la catedral i la casa de la Ciutat de Barcelona.

En el gòtic internacional, destaca la figura de Pere Ça Anglada, autor del cor de la catedral de Barcelona; Pere Oller, autor del sepulcre de Ferran I al monestir de Poblet i del retaule major de la catedral de Vic; Pere Joan, figura destacada, autor de la façana de Sant Jordi del palau de la Generalitat i el retaule major de la catedral de Tarragona; i Guillem Sagrera, que treballà a Mallorca, Girona, la Seu dUrgell, Perpinyà i Nàpols.

La pintura gòtica també guanya en expressió i realisme, i adquireix per primer cop cotes de veritable importància. Podem percebre diversos períodes:

  • Gòtic lineal: també anomenat francogòtic ; és un moment de transició entre el romànic i el gòtic, amb influència francesa. Les obres més importants són les pintures murals del saló del Tinell i del palau Aguilar de Barcelona, amb una temàtica centrada en la conquesta de Mallorca, de caràcter èpic. Continua la pintura mural dherència romànica, i comença la producció de retaules, a causa del constant augment del culte als sants Sant Jaume de Frontanyà, Santa Perpètua de Mogoda.
  • Gòtic italianitzant: estil plenament gòtic, shi acusa la influència italiana. El seu principal representant és Ferrer Bassa, autor de les pintures murals de la capella de Sant Miquel al claustre del monestir de Pedralbes, així com Ramon Destorrents retaule de lAlmudaina, a Palma i els germans Serra Pere i Jaume, que fan figures petites, estilitzades, dulls esquinçats, amb certa influència oriental.
  • Gòtic internacional: podem percebre unes fórmules comunes a tota Europa, evolucionant des dun estil expressionista i dinàmic cap a unes formes més estilitzades i elegants. Destaquen Lluís Borrassà, autor dels retaules de Santa Clara de Vic i Sant Pere de Terrassa; Joan Mates, autor dels retaules de Sant Sebastià de la Pia Almoina i de Sant Ambròs i Sant Martí de la catedral de Barcelona; Ramon de Mur, autor del retaule de Guimerà; i Bernat Martorell, autor dels retaules del Salvador de la catedral de Barcelona i Sant Pere de Púbol, així com el seu famós Sant Jordi 1430-1435.
  • Gòtic flamenquitzant: és palesa la influència flamenca, amb un estil més naturalista, i en destaquen Lluís Dalmau la Mare de Déu dels Consellers, 1443, MNAC, Pere Garcia de Benavarri retaule de Sant Joan del Mercat de Lleida, del 1470 i Jaume Huguet retaule de sant Abdó i Senén de Santa Maria de Terrassa, del 1460, així com lartista cordovès Bartolomé Bermejo Pietat de lardiaca Lluís Desplà, 1490, catedral de Barcelona.
                                     

4.1. Edat moderna Renaixement

Catalunya pateix profundes transformacions, començant per la seva vinculació a Espanya amb la unió de Castella i Aragó feta pels reis Catòlics. Artísticament, encara que se sol parlar de decadència, és una època bastant productiva, si bé no hi ha una creació veritablement autòctona, ja que tant les formes com els estils artístics, i sovint els mateixos artistes, vénen de fora. De tota manera, les innovacions del Renaixement italià arriben tard, cap a finals del segle xvi, pervivint mentrestant les formes gòtiques.

Larquitectura del segle xvi és encara plenament gòtica, com podem percebre en lesglésia Prioral de Sant Pere de Reus 1512-1569, les de Sant Agustí Vell i Sants Just i Pastor a Barcelona, la de Sant Genís de Vilassar de Dalt 1511-1518, Sant Julià dArgentona 1514-1521 i Sant Martí dArenys de Munt 1531-1540.

Les innovacions renaixentistes van penetrant lentament, donant com a resultat edificis híbrids entre el gòtic i el Renaixement com el convent dels Àngels i del Peu de la Creu, la casa de lArdiaca i la casa Gralla, a Barcelona, o les esglésies de Santa Eulàlia dEsparreguera i Sant Martí de Teià. Malgrat aquestes solucions eclèctiques, les innovacions renaixentistes van cobrant importància, com podem veure la nova façana del palau de la Generalitat 1596-1619, de Pere Blai, o la capella del Santíssim de la catedral de Tarragona 1582-1590, de Jaume Amigó. Blai i Amigó, ambdós tarragonins, formen la denominada escola del Camp, que suposà un important esforç de renovació de larquitectura catalana inspirat en el classicisme provinent dItàlia; una obra conjunta seva fou lesglésia de Sant Andreu de la Selva del Camp 1582-1640.

Lescultura i la pintura també mostren aquesta barreja tipològica en les obres realitzades en aquest període, fent una síntesi de lestil gòtic amb les noves influències italiana, flamenca i francesa. La majoria dartistes que treballen a Catalunya són estrangers, com el brabantí Aine Bru, autor del retaule de Sant Cugat del Vallès 1504-1507; el portuguès Pere Nunyes retaule de Sant Eloi dels argenters de la basílica de la Mercè de Barcelona, 1526-1529; o Joan de Borgonya, dEstrasburg, que féu les pintures del retaule de lantiga col legiata de Sant Feliu de Girona 1518. Com a nom autòcton en pintura destaca Pere Mates, autor del retaule de Santa Magdalena de la catedral de Girona 1526.

En escultura també hi ha hagut mestres forans, com el burgalès Bartolomé Ordóñez, que treballà al cor de la catedral de Barcelona 1515-1520; Martín Díez de Liatzasolo, autor del Sant Sepulcre de lesglésia de lEsperit Sant de Terrassa 1539-1544; el valencià Damià Forment féu el retaule en alabastre del monestir de Poblet 1527-1529. Com a nom català destaca Agustí Pujol, autor dels retaules del Roser de la catedral de Barcelona i de Sant Vicenç de Sarrià, i el retaule de la Immaculada a Verdú.

                                     

4.2. Edat moderna Barroc

Com en el Renaixement, lart català dels segles xvii i xviii no cobra especial rellevància, seguint les innovacions arribades de fora. Després de fets com la Guerra dels Segadors i la consegüent crisi econòmica i social, larribada dels Borbons suposa la pèrdua dels furs catalans, començant una etapa de crisi cultural que es plasmarà en una baixada dels encàrrecs artístics. Com va passar amb les innovacions renaixentistes, el barroc a Catalunya va penetrant progressivament, amb pervivència de les tipologies anteriors i una nova barreja estilística en lexecució de les obres.

La incorporació de les formes barroques en arquitectura té més èxit en lornamentació que no pas en el llenguatge arquitectònic pròpiament dit, com podem percebre en la generalització de lús de columnes salomòniques. Bons exemples són la façana de la catedral de Girona 1680-1740, la casa de Convalescència de lhospital de la Santa Creu 1629-1680, la capella de la Concepció de la catedral de Tarragona 1673, lesglésia de Betlem a Barcelona 1681-1732 i lesglésia de la Santa Cova de Manresa 1759-1763.

Larribada dels Borbons genera en arquitectura una sèrie dobres denginyeria militar, com els castells de Montjuïc i Sant Ferran de Figueres, la ciutadella de Barcelona i la Universitat de Cervera, o àdhuc esglésies com la de Sant Miquel del Port la Barceloneta 1753 i la seu nova de Lleida 1760. Un nou esperit de renovació podem percebre a les esglésies de Sant Agustí Nou 1728 i Sant Felip Neri 1721-1752 de Barcelona; la basílica de la Mercè 1765-1775, de Josep Mas i Dordal; i el santuari de la Mare de Déu de la Gleva a Masies de Voltregà 1763-1767. Larquitectura civil té els seus màxims exponents al palau de la Virreina 1772-1778 i al palau Moja 1774-1789, de Josep Mas i Dordal.

Lescultura resta emmarcada en el treball gremial i dins descoles o de dinasties familiars, com els Tramulles, Grau, Costa, Pujol, Rovira, Sunyer i Bonifaç. La tipologia més corrent és encara el retaule, destacant els del Roser a Sant Pere Màrtir de Manresa 1642, de Joan Grau; del Roser a Sant Jaume de Perpinyà 1643, de Llàtzer Tramulles; el de Santes Creus 1647, de Josep Tramulles; i el dArenys de Mar 1706-1711, de Pau Costa. Altres obres importants són laltar-baldaquí de Santa Maria del Mar 1772-1783, de Salvador Gurri; el cor de la seu nova de Lleida 1775-1779 i la llitera de lAssumpta de la catedral de Girona 1773, de Lluís Bonifaç i Massó.

La pintura barroca té al segle xvii poca rellevància, en ser substituïda als retaules pel relleu escultòric policromat. Podem remarcar el treball de fra Juan Ricci a Montserrat 1627-1640, el nom de Pere Cuquet retaule de Sant Feliu de Codines, 1636 i el treball del rossellonès Jacint Rigau la cort de Lluís XIV. Al segle xviii, en canvi, cobra més importància, sobretot en làmbit civil i dencàrrec privat. La figura cabdal de la primera meitat de segle fou Antoni Viladomat, autor del conjunt pictòric de la capella dels Dolors de Santa Maria de Mataró 1722. Després destaquen noms com Francesc Tramulles Sant Marc escrivint els Evangelis, 1763, Pere Pau Montaña i Placeta Al legoria de Carles III i Francesc Pla el Vigatà sala del Tron del palau Episcopal de Barcelona, 1784.

                                     

5. Segle xix

El segle xix va ser una època de prosperitat econòmica, gràcies la Revolució Industrial, que a Catalunya va tenir ràpida implantació, i fou capdavantera a lestat espanyol de la industrialització de leconomia. El progrés econòmic i social va suposar una revitalització cultural que va culminar en el moviment de la Renaixença, que comportà una nova reivindicació de la cultura catalana en làmbit literari, artístic, filològic –reforma del català de Pompeu Fabra–, etc.

La col lecció que es conserva la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi de Barcelona és el fons de referència quant la producció pictòrica i escultòrica del neoclassicisme, del romanticisme i del realisme catalans.

                                     

5.1. Segle xix Neoclassicisme

El neoclassicisme suposà un retorn a lart clàssic grecoromà, impulsat per la troballa de les restes de Pompeia i Herculà i lobra teòrica de lhistoriador de lart Johann Joachim Winckelmann. A Catalunya, limpuls de lEscola de Belles Arts de Barcelona la Llotja fou decisiu per la consolidació de lart català, així com el seu allunyament del seu aspecte gremial i artesà. Larquitectura neoclàssica no va ser gaire productiva, i en destacà el nom dAntoni Cellers, arquitecte acadèmic i gran teòric del classicisme; fou autor de lesglésia dels Escolapis de Sabadell 1831-1832, així com de lactualment desapareguda dels Carmelites Calçats de Barcelona 1832. També destacà lobra de Josep Mas i Vila, autor de la nova façana de lAjuntament de Barcelona 1830. Cal esmentar també la presència de larquitecte italià Antonio Ginesi, autor del cementiri Vell de Barcelona 1818, dun estil una mica eclèctic, barrejant el nou llenguatge clàssic amb elements que perduren del barroc.

La pintura té un primer moment dinfluència francesa a causa de la presència de lartista provençal Joseph Flaugier, que esdevingué director de la Llotja entre 1809-1813; Flaugier fou autor dun retrat de Josep I Bonaparte, entre altres obres. Després trobem noms com Vicenç Rodés, retratista de gran qualitat tècnica, també director de la Llotja el 1840-1858; i Salvador Mayol, autor de temes populars daire goyesc, allunyat dun neoclassicisme rigorós.

En lescultura destaca el nom de Damià Campeny, que visqué a Roma entre 1796-1815, autor dobres de renom internacional com Lucrècia moribunda 1804, influenciada en lobra dAntonio Canova, amb un gran detallisme en lanatomia de la figura i els plecs del vestit. Antoni Solà, com Campeny, lligat la Llotja i també resident a Roma fins la seva mort 1803-1861, féu obres basades en la mitologia clàssica, com Telèmac 1806, Meleagre 1818 i Venus i Cupido 1820. Ramon Amadeu es dedicà la imatgeria religiosa i la pessebrística.

                                     

5.2. Segle xix Romanticisme

Moviment de gran llibertat creativa; lart sobre al món de la fantasia i la imaginació, la interpretació subjectiva que lartista fa de la realitat que lenvolta. Els romàntics senfronten als conceptes acadèmics de lart, reivindicant la figura de lartista com a geni creador. Es reivindica lart medieval, del qual els romàntics seran grans admiradors i que esdevindrà una de les seves fonts dinspiració.

Larquitectura està impregnada daquest nou esperit romàntic i, seguint les directrius de teòrics com John Ruskin i Viollet-le-Duc, semmarca dins de lanomenat historicisme, corrent que propugna la revitalització destils arquitectònics anteriors, sobretot medievals, creant corrents denominats amb el prefix "neo": neogòtic, neoromànic, neobarroc, etc. Una de les seves primeres figures destacades fou Elies Rogent, autor de la Universitat de Barcelona 1863-1868, que esdevingué primer director de la recentment creada Escola Tècnica Superior dArquitectura de Barcelona. Josep Oriol Mestres fou autor del Gran Teatre del Liceu 1848, amb Miquel Garriga i Roca i de la nova façana de la catedral de Barcelona 1882-1888. Joan Martorell fou autor de diverses esglésies inspirades en el gòtic, com les dels Jesuïtes 1883-1889 i de les Saleses 1882-1885, a Barcelona, i del Seminari Pontifici de Comillas 1883-1889. En urbanisme, destacà la creació de la plaça Reial 1848-1860, de Francesc Daniel Molina.

La pintura romàntica té la seva primera figura cabdal en Lluís Rigalt, fill dun paisatgista neoclàssic, autor tant de pintures com de dibuixos, gravats, litografies, etc.; destaca la seva obra Muntanya de Montserrat. Va tenir molta arrel a Catalunya el moviment alemany dels Natzarens, que defensaven i imitaven lobra artística anterior a Rafael, que, per a ells, era lideal del purisme artístic. El teòric del moviment fou Pau Milà i Fontanals, i com a artistes destacaren Claudi Lorenzale autor d Origen de lescut del comtat de Barcelona, 1843-1844 i Pelegrí Clavé El bon samarità, 1839.

En escultura, continuen les formes neoclàssiques vinculades a lacademicisme, però amb una renovació temàtica i major èmfasi en lexpressivitat. Destaca lobra de Josep Bover, autor de les estàtues de Joan Fiveller i Jaume I de la façana de la casa de la Ciutat de Barcelona, així com el Monument a Jaume Balmes de la catedral de Vic 1848; i el natzarè Manuel Vilar, establert a Mèxic, autor de Jasó 1836 i Tlahuicole 1851, una mena dHèrcules mexicà.

                                     

5.3. Segle xix Realisme

Cap a mitjans de segle, i per influència francesa, simposa el realisme, moviment que retorna a lestricta observació de la realitat i a lexpressió naturalista del món circumdant. Lartista capdavanter en aquest moviment és Ramon Martí i Alsina, autor de retrats, paisatges i quadres històrics de grans dimensions Els defensors de Girona. Joaquim Vayreda destacà com a paisatgista, fundant la denominada escola dOlot Ramat al prat, 1881. Benet Mercadé fou retratista i autor de temes historicoreligiosos Lesglésia de Cervara, 1864. Francesc Sans i Cabot conreà la pintura històrica El general Prim la guerra dÀfrica, 1865 i fou director del Museu del Prado. Modest Urgell és autor de paisatges dambient malenconiós, sobretot de platges i cementiris solitaris. Finalment, un gran nom és el de Marià Fortuny, format en el natzarenisme, autor de quadres històrics La batalla de Tetuan, 1863 i de temàtica oriental Lodalisca, 1861. En el món de la il lustració destaca Apel les Mestres, que mitjançant el fotogravat creà un singular món de fades, flors i follets.

En lescultura destaquen els germans Agapit i Venanci Vallmitjana, que van crear un taller descultura monumental de gran èxit; tenen obra al monestir de Montserrat i al palau de Justícia de Barcelona, entre daltres. Andreu Aleu conjuga realisme i romanticisme, com en el Sant Jordi matant el drac de la façana del palau de la Generalitat 1857. Rossend Nobas, deixeble dels Vallmitjana, fou autor del famós monument a Rafael de Casanova 1888. Joan Roig i Solé esdevingué famós per La dama del paraigua 1885, al zoo de Barcelona. Altres artistes remarcables foren: Josep Reynés Roger de Llúria, 1885, Manel Fuxà Bonaventura Carles Aribau, 1884 i Rafael Atché Monument a Colom, 1888.

Larquitectura de la segona meitat de segle té com a punt de sortida el projecte urbanístic de lEixample, dIldefons Cerdà, que suposà una important ampliació de la ciutat de Barcelona segons una planimetria racional, amb un traçat ortogonal. Continua lhistoricisme i es posa de moda la diversificació destils, amb influència cada cop més gran de corrents artístics exòtics, evocant estils tan diversos com lislàmic, el persa, lhindú o loriental, generant una barreja denominada eclecticisme. Comença a utilitzar-se el ferro en la construcció dedificis, sobretot civils, com el mercat del Born 1873-1876, de Josep Fontserè i Mestre.

Però, sense dubte, el gran projecte daquest període fou lExposició Universal de Barcelona de 1888, que suposà una ampla transformació duna gran zona de la ciutat de Barcelona, el parc de la Ciutadella. El projecte general sencarregà a Josep Fontserè, encara que hi intervingueren els millors arquitectes del moment; a més dels edificis construïts per a lExposició o readaptats de lantiga ciutadella, destaquen larc de Triomf dentrada al recinte, obra de Josep Vilaseca, i el monument a Colom, que esdevingueren símbols de la ciutat de Barcelona.

                                     

5.4. Segle xix Modernisme

Vegeu també: Modernisme

El modernisme, a cavall entre el segle xix i el segle xx, fou un moviment internacional que amb diferents noms es desenvolupà per tot el món occidental: art nouveau a França, modern style al Regne Unit, Jugendstil a Alemanya, Sezession a Àustria, Liberty a Itàlia, etc. A Catalunya, va tenir suficient personalitat pròpia per parlar de modernisme català, per la gran quantitat i qualitat dobres realitzades i el gran nombre dartistes de primer ordre que conrearen aquest estil. Estilísticament, és un moviment heterogeni, amb moltes diferències entre artistes, cadascú amb el seu segell personal, però amb un mateix esperit: un afany de modernitzar i europeïtzar Catalunya.

El modernisme destacà especialment en larquitectura, amb una sèrie de noms que han esdevingut referents dimportància mundial: Antoni Gaudí, un genial arquitecte de forta inspiració personal que creà un estil individualitzat inspirat en la natura, orgànic i naturalista, amb noves solucions tipològiques com lús destructures hiperboloides i paraboloides, així com arcs catenàrics basats en funicles; entre les seves obres destaquen la casa Vicens 1883-1888, El Capricho de Comillas 1883, el palau Güell 1885-1889, la casa Bellesguard 1900-1909, la casa Calvet 1900, el Parc Güell 1900-1910, la casa Batlló 1905-1907, la casa Milà 1906-1910, la cripta de la colònia Güell de Santa Coloma de Cervelló 1908-1914 i el temple Expiatori de la Sagrada Família 1883-1926.

Lluís Domènech i Montaner féu una barreja de racionalisme constructiu i decoració fabulosa amb influència de larquitectura hispanoislàmica: editorial Montaner i Simón actual Fundació Antoni Tàpies, 1881-1886, restaurant de lExposició Universal de 1888, conegut com a castell dels Tres Dragons actual Museu de Zoologia, hospital de la Santa Creu i Sant Pau 1902-1913, casa Lleó Morera 1905, palau de la Música Catalana 1905-1908, casa Fuster 1908-1910.

Josep Puig i Cadafalch adaptà el modernisme a certes influències del gòtic nòrdic i flamenc, així com a elements de larquitectura catalana rural tradicional, amb forta presència darts aplicades i estucs. És autor, entre daltres, de la casa Amatller 1890-1900, la casa Macaya 1901 i la casa Terrades o de "les Punxes" 1903-1905.

Enric Sagnier i Villavecchia seguí un estil personal de línia classicista amb molt dèxit entre la classe burgesa catalana: palau de Justícia de Barcelona 1887-1908, duana de Barcelona 1896-1902, temple Expiatori del Sagrat Cor 1902-1961, Caixa de Pensions de Barcelona 1914-1917, Patronat Ribas 1920-1930.

Altres noms destacables són: Josep Maria Jujol, deixeble de Gaudí, però dotat duna forta personalitat i geni creatiu, autor de la torre de la Creu 1913 i la casa Can Negre 1915, ambdues a Sant Joan Despí, les esglésies del Sagrat Cor de Vistabella La Secuita, 1918-1923 i de la Mare de Déu de Montserrat de Montferri 1926-1929, i la font de la plaça dEspanya 1929; i Lluís Muncunill, arquitecte municipal de Terrassa, autor en aquesta localitat de la masia Freixa 1907-1910 i la fàbrica Vapor Aymerich, Amat i Jover actual seu del Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya, 1907-1908.

La pintura modernista es presentà al públic en exposicions particulars a les galeries dart barcelonines, sobretot la famosa sala Parés. De seguida van destacar noms com els de Ramon Casas i Santiago Rusiñol, tots dos amb breus estances a París, amb un estil caracteritzat per una temàtica naturalista dambient ombriu, amb una certa influència de limpressionisme francès. Més tard es rebé la influència del simbolisme, de moda llavors a Europa, practicat pel mateix Rusiñol i per artistes com Alexandre de Riquer, Adrià Gual i Joan Llimona, aquest últim a cavall entre el simbolisme i el realisme. Altres noms destacables en són Dionís Baixeras, Eliseu Meifrèn i Joaquim Vancells.

En un denominat postmodernisme trobem noms com Joaquim Mir, Isidre Nonell, Hermenegild Anglada i Camarasa i Francesc Gimeno, així com trobem la presència dun jove Pablo Picasso que sendinsà en lambient modernista al voltant de lany 1900, fet que suposarà un canvi en la seva trajectòria i la seva adscripció a lart davantguarda, com podem veure la seva etapa fauvista 1900-1901 i al simbolisme de l"època blava" 1901-1904, per desembocar finalment en el cubisme.

Lescultura és hereva del monumentalisme dels Vallmitjana, si bé amb posterioritat rep la influència del simbolisme francès, especialment de lobra dAuguste Rodin. Destaquen els noms dEusebi Arnau Joan Maragall, 1913, Josep Llimona Desconsol, 1903, Miquel Blay, Agustí Querol Moisès i les lleis, palau de Justícia de Barcelona, i Enric Clarasó Eva, 1904, així com lexpressionisme turmentat de Carles Mani Els degenerats, 1891-1907. Un interessant projecte escultòric col lectiu fou del Rosari Monumental de Montserrat 1896-1916, que arreplegà els millors escultors del moment.

El modernisme destacà especialment quant a disseny, generant un gran nombre dobres de gran qualitat en terrenys com el cartellisme, la impressió, joies, ceràmica, mobles, forja, vitralls, mosaic, etc.

Vegeu també: Escola luminista de Sitges
                                     

6. Segle XX

El segle xx fou una època de profundes transformacions socials, polítiques, econòmiques, tecnològiques i culturals. Catalunya visqué els fets dramàtics de la Guerra Civil espanyola i la repressió de la dictadura franquista. La transició i la reinstauració de la Generalitat i el nou estatut dautonomia faran revitalitzar la cultura catalana aquests últims anys.

                                     

6.1. Segle XX Noucentisme

El noucentisme suposà un intent de renovació de la cultura catalana, apropant-la a les innovacions produïdes en lacabat destrenar segle xx, en paral lel a un ideari polític de reivindicació del catalanisme propugnat per Enric Prat de la Riba. El principal teòric del moviment serà Eugeni dOrs, que des del diari La Veu de Catalunya escrigué una sèrie darticles enaltint la tasca dels joves creadors catalans de principis de segle. Contràriament als valors nòrdics que defensava el modernisme, el noucentisme retornà al món mediterrani, la cultura clàssica grecollatina.

Larquitectura noucentista conviu sovint i es barreja amb la modernista, i com perduren les tendències historicistes i classicistes, és difícil albirar-ne la frontera. Destaquen figures com Josep Goday edifici de Correus de Barcelona, 1926-1927, Nicolau Maria Rubió i Tudurí jardins de Montjuïc i del palau Reial de Pedralbes, església de la Mare de Déu de Montserrat de Pedralbes, Josep Francesc Ràfols, Francesc Folguera, Cèsar Martinell celler dEl Pinell de Brai, 1917 i Rafael Masó.

Una fita destacable fou lExposició Internacional de Barcelona de 1929, que suposà la urbanització de lentorn de la muntanya de Montjuïc, amb un projecte general de Josep Puig i Cadafalch. Per a lexposició es construeixen edificis com el palau Nacional de Montjuïc actual seu del MNAC i lestadi Olímpic, així com la font Màgica de Carles Buïgas, el Teatre Grec i el Poble Espanyol; també destacà el pavelló dAlemanya, obra de Ludwig Mies van der Rohe, obra mestra del racionalisme.

La pintura té un primer referent en la figura de lartista uruguaià Joaquim Torres-Garcia, autor dobres dun sobri classicisme, com els frescs del saló de Sant Jordi del palau de la Generalitat 1913-1917. Joaquim Sunyer, influenciat per la pintura de Cézanne i pel seu sentit de lestructura, així com pel cubisme, aportà una visió de la pintura que conjugava perfectament tradició i modernitat. Josep Maria Sert semmarcà dins dun estil personal, barroc, grandiloqüent, amb influència goyesca, fent grans murals que tindran gran èxit internacional. Xavier Nogués fou creador dun món irònic, plasmat en un muralisme idealitzant reflex del populisme català. Josep Aragay realitzà obres de caràcter realista però amb un cert gust barroc. També es desenvolupa el cartellisme, el gravat i la xilografia, amb figures com Francesc dAssís Galí, creador de lEscola Superior dels Bells Oficis.

Lescultura té la figura excepcional de Josep Clarà, autor dobres figuratives, sòlides i compactes, daire mediterrani. El rossellonès Arístides Maillol fa contundents figures femenines Mediterrània, 1902-1905. Manolo Hugué té un estil en què barreja classicisme i primitivisme Bacant, 1934. Altres escultors destacats són: Frederic Marès Homenatge a Barcelona, 1928, Enric Casanovas Monument a Narcís Monturiol, 1918, Julio Antonio Tarragona als herois de 1811, 1910-1919 i Apel les Fenosa Guitarrista, 1923. Igualment cal remarcar el projecte col lectiu realitzat la plaça de Catalunya per a lExposició Internacional de 1929, en què van participar els millors escultors del moment.

També tingué especial rellevància en aquesta època el disseny, generalment lligat a lestil art déco, que sevidencia en obres produïdes en àmbits com el mobiliari, la joieria, el tapís, la ceràmica, el vitrall, etc.

                                     

6.2. Segle XX Avantguardisme

Després duna època de prosperitat entre la Primera Guerra Mundial i la Guerra Civil, en què Catalunya estava al corrent dels moviments artístics europeus, la postguerra fou una època de retrocés cultural. Malgrat això, lart català connectà amb els diferents moviments denominats d avantguarda, que suposen canvis radicals en la concepció de lart, tant en làmbit teòric com tècnic o material. Els successius "ismes" avantguardistes pretenen transformar la societat amb lart, plantejant un projecte compromès amb la renovació cultural dels pobles. Lart abstracte suposà la pèrdua de la figuració, donant pas en la segona meitat de segle a tendències informalistes o immaterials.

Un primer i efímer intent de renovació del noucentisme va ser l Agrupació Courbet, fundada a Barcelona el 1918 i dissolta el 1919. Reivindiquen com a mestre el pintor realista francès Gustave Courbet, del qual pretenen assolir la seva actitud revolucionària. Impulsada per Josep Llorens i Artigas i Josep Francesc Ràfols, figuraren noms com Joan Miró, Josep de Togores, Josep Obiols i Olga Sacharoff.

Quant a arquitectura, el 1929 sorgí a Barcelona el grup GATCPAC Grup dArtistes i Tècnics Catalans per al Progrés de lArquitectura Contemporània, amb voluntat renovadora i alliberadora del classicisme noucentista, així com la dintroduir a Espanya els nous corrents internacionals derivats del racionalisme. Lamentablement, la seva tasca quedà truncada amb lesclat de la Guerra Civil. Destacà Josep Lluís Sert, deixeble de Le Corbusier, que inicià el racionalisme a Espanya; fou autor del pavelló de la República per a lExposició Universal de París de 1937, actualment reconstruït a Barcelona, que exhibí el Guernica de Picasso, així com el Dispensari Central Antituberculós 1934-1938, amb Josep Torres i Clavé i la fundació Miró 1972.

Lescultura entra plenament a lavantguarda amb lobra de dos artistes de renom internacional: Pau Gargallo, iniciat en el noucentisme, féu escultures metàl liques, de fort expressionisme i un cert aire esquemàtic i primitivista ; Juli González utilitzà el ferro soldat, apropant-se a formes quasi abstractes.

                                     

6.3. Segle XX Surrealisme

Sorgit a França als anys 1920 com a proposta reivindicadora de la fantasia i el subconscient en la creació artística, a Catalunya dóna dos grans noms: Salvador Dalí, representant del surrealisme figuratiu, i Joan Miró, adscrit a un surrealisme més abstracte. Dalí combinà una tècnica perfecta amb la recreació dun món personal fantàstic i delirant, amb forta introspecció psicològica, evolucionant després a un estil més realista dinfluència religiosa i cientificista. Miró creà un món màgic i oníric ple de petites figures, amb les quals busca un nou mètode per descompondre i analitzar la realitat, mostrant una nova relació entre els objectes i lespai.

En escultura, a més dobres realitzades pels mateixos Dalí i Miró, destacà lactivitat del grup ADLAN Amics de lArt Nou, fundat pel crític dart Sebastià Gasch el 1932, que pretén renovar el llenguatge escultòric partint dels principis dadaistes i surrealistes, amb influència de lescultor estatunidenc Alexander Calder. Destacaren entre les seves files Àngel Ferrant, Eudald Serra i Ramon Marinello.

                                     

6.4. Segle XX Dau al Set

Després de la guerra i de la consegüent crisi cultural derivada de lexili de bona part dels artistes i de la repressió exercida per la dictadura franquista, a finals dels anys 1940 començà a ressorgir el panorama artístic català amb exposicions en galeries particulars i moviments culturals com el Cercle Maillol. Surt així una nova generació dartistes joves, entre els quals destaquen el grup que formà Dau al Set, creat lany 1948 al voltant de la revista que porta el mateix nom i que es publicà fins a 1956, per bé que el grup es pot considerar dissolt des del 1951. Estigué format per Antoni Tàpies, Modest Cuixart, Joan Brossa, Joan Josep Tharrats, Joan Ponç i Arnau Puig, els quals són els primers que connecten amb els corrents europeus, fent un art que evoluciona des dun cert surrealisme màgic cap a linformalisme més o menys abstracte, llevat dels casos de Joan Ponç, que restà tota la vida fidel a lesperit inicial, i de Joan Brossa, lobra del qual esdevingué interdisciplinària fins a abastar la literatura estricta, el teatre, el poema visual, el poema-objecte, el cartell, la instal lació i el poema corpori.

                                     

6.5. Segle XX Informalisme

Moviment de postguerra, suposà el rebuig de la forma per una millor llibertat conceptual i una nova connexió amb lespectador, segons el concepte d"obra oberta" formulat per Umberto Eco. Són obres generalment abstractes, en què destaca el color i el substrat material de lobra. Destacà Antoni Tàpies, pintor de renom internacional i el primer gran renovador de lart espanyol de postguerra, principal representant de la "pintura matèrica", autor duna obra introspectiva i amb certa espiritualitat, amb petites figuracions simbòliques. Modest Cuixart combinà la pintura matèrica amb la gestual, fent quadres en què barreja loli amb llimadures metàl liques per donar lluentor a lobra Omorka, 1958. Josep Guinovart fa quadres de gran format, amb barreja de materials, de vegades transformats pel foc. Albert Ràfols Casamada sadscriu al taquisme, amb quadres de grans superfícies llises, austeres, sense gairebé color Homenatge a Schönberg, 1963. Joan Hernàndez Pijuan té un estil expressionista postcubista, amb forta càrrega social Pintura, 1959.

Lescultura intenta recuperar lesperit avantguardista anterior la guerra, cercant formes dexpressió innovadores i experimentant amb nous materials. Un aglutinant dels artistes daquesta generació i centre difusor del nou estil serà el Saló dOctubre, don sorgiran noms com Domènec Fita, Manuel Cusachs, Salvador Aulèstia, Moisès Villèlia, etc. També es dedicaren a lescultura artistes com Antoni Tàpies, Leandre Cristòfol i Josep Guinovart.

                                     

6.6. Segle XX Art contemporani

La situació política a lEspanya de la transició fa que el panorama artístic sigui diferent daltres països; aquí no tenen gaire ressò moviments com el pop-art o lhiperrealisme. Tan sols a partir dels anys 1980 comença una certa normalització, apareixent artistes que sadscriuen a lart conceptual de moda en aquells moments, com Francesc Abad o Jordi Benito, que fan accions i instal lacions de forta càrrega reflexiva.

A partir dels anys 1980 surten les tendències postmodernes, reinterpretació destils anteriors que dóna llibertat a lartista per utilitzar qualsevol tècnica o estil i transformar-la de forma personal; un dels seus màxims exponents és Miquel Barceló, artista mallorquí arrelat a Barcelona. Joan-Pere Viladecans fa una pintura personal, destacant pel suport en pasta de paper i els colors agressius El contagi de la papallona, 1984. Ferran García Sevilla fa una pintura figurativa plena de signes, propera a lart primitiu, amb gammes cromàtiques vives Cent 18, 1987.

En escultura, el principal nom daquests últims anys és Josep Maria Subirachs: format en el noucentisme, evolucionà a un estil expressiu i esquemàtic per finalitzar en labstracció; és autor de la façana de la Passió de la Sagrada Família, el Monument a Ramon Llull a Montserrat 1976 i el Monument a Francesc Macià la plaça de Catalunya de Barcelona 1991. El valencià Andreu Alfaro parteix de linformalisme per evolucionar a un constructivisme geomètric inspirat en Antoine Pevsner Camins de llibertat, 1963. Xavier Corberó, format a Londres, és autor dobres de formes geomètriques i orgàniques properes al minimalisme Piano, 1965. Susana Solano evoluciona des duna escultura minimalista a una obra de grans dimensions i forta solidesa, reflectint una sensació de tancament que evidencia la fragilitat de lexistència Mar de Galilea, 1986.

Quant a larquitectura, als anys 1950, passada la crisi de postguerra, sorgí un nou intent de revitalització amb el Grup R, que sintetitza la tradició mediterrània catalana amb els corrents internacionals davantguarda. Entre els seus membres destacaren: Josep Antoni Coderch, amb una obra de caràcter mediterrani influenciada en larquitectura popular i en lobra de larquitecte finlandès Alvar Aalto edificis Trade, 1966-1969; Antoni de Moragas, autor de lhotel Park 1950-1954; i Oriol Bohigas, autor de ledifici dhabitatges del carrer Pallars 1955-1960, amb Josep Martorell.

Entre els anys 1960 i 1970 sorgí la denominada escola de Barcelona –segons la denominació proposada per Bohigas–, hereva del Grup R, que sadscriu al neorealisme italià que triomfava aleshores a escala internacional, combinant un llenguatge constructiu racionalista amb lús de materials tradicionals, posant especial èmfasi en la funcionalitat i el disseny. En destaquen Frederic de Correa i Alfons Milà –que formaren equip–, autors de ledifici Monitor 1969-1970; i Enric Tous i Josep Maria Fargas, autors de la Banca Catalana 1965-1968.

Durant els anys 1980, larquitectura sadscriu a les noves tendències postmodernes, que destaquen per la lliure utilització dels llenguatges històrics, amb tendència a leclecticisme. Són exponents daquest corrent Ricard Bofill, autor del Teatre Nacional de Catalunya 1991-1996; i Òscar Tusquets.

Una altra de les profundes transformacions de Barcelona esdevingué amb motiu dels jocs Olímpics de 1992, que suposà la remodelació de part de la muntanya de Montjuïc, on es construí lAnella Olímpica, amb edificis com el palau Sant Jordi dArata Isozaki, les piscines Bernat Picornell, la torre de Comunicacions de Santiago Calatrava i la rehabilitació de lestadi Olímpic Lluís Companys. També fou destacable la construcció de la vila Olímpica al Poblenou, amb la construcció de dos grans gratacels, lhotel Arts i la torre Mapfre. Finalment, cal destacar limpuls donat la zona de Diagonal Mar pel Fòrum Universal de les Cultures del 2004.

                                     

7. Enllaços externs

  • Art català la Xarxa Telemàtica Educativa de Catalunya.
  • Vídeo Síntesi dhistòria de lart de Catalunya.
  • Història de lart de Catalunya.
  • Catàleg de lAcadèmia de Sant Jordi.
                                               

Romànic (desambiguació)

"Romànic" té aquests significats: Arquitectura Arquitectura romànica o Romànic arquitectura) Art romànic a Catalunya Primer romànic, Art preromànic i Art preromànic a Catalunya Art romànic andorrà Art Art romànic de la Baixa Cerdanya art romànic. Romànic llombard Filologia: llengües romàniques