Топ-100
Back

ⓘ Cultura. La cultura és la creació i realització de valors, normes i béns materials per lésser humà. La cultura depèn de cada societat, és a dir, del temps i de ..



                                               

Ciutat de la Cultura de Tunis

La Ciutat de la Cultura és un complex cultural de 13 hectàrees situat en ple centre de la ciutat de Tunis, en lemplaçament de lantiga Fira Internacional de Tunísia, a lavinguda Mohamed V.

Cultura
                                     

ⓘ Cultura

La cultura és la creació i realització de valors, normes i béns materials per lésser humà. La cultura depèn de cada societat, és a dir, del temps i de lespai, o àmbit geogràfic, determinats dun grup humà. Inclou sempre una ideologia, i per tant una escala de valors i interessos, sent lart i la tecnologia les seves expressions en forma daplicació pràctica directa. Es pot estudiar des duna aproximació axiològica o descriptiva, que poden oposar cultura i societat o cultura i natura respectivament. "Cultura" prové del llatí cultura, derivat de colere, cultivar o conrear.

Les diferents descripcions de la cultura reflecteixen diferents fonaments teòrics de pensament. Tot i això, sol incloure la tecnologia, lart i les humanitats, un patró de tipus de coneixement preferent, tradicions, creences i conductes que depenen dun determinat pensament simbòlic i el conjunt dactituds, valors, objectius i pràctiques que caracteritzen a una organització, grup o societat. Alguns autors reivindiquen un universal cultural. En algunes societats, es contraposa una anomenada "alta cultura" amb la cultura popular.

Segons el Consell Nacional de la Cultura i de les Arts, la cultura ha de ser considerada com un bé públic i com un bé preferent.

                                     

1. Arqueologia i antropologia

El concepte de cultura generalment és relacionat amb lantropologia. Una de les branques més importants daquesta disciplina social sencarrega precisament de lestudi comparatiu de la cultura. Potser per la centralitat que la paraula té en la teoria de lantropologia, el terme ha estat desenvolupat de diverses maneres, que suposen lús duna metodologia analítica basada en premisses que, a vegades, disten molt les unes de les altres. De manera general, els arqueòlegs senfoquen en la cultura material, mentre que els antropòlegs culturals senfoquen en la cultura simbòlica, encara que ambdues disciplines són íntimament relacionades.

Els etnòlegs i antropòlegs britànics i nord-americans de les acaballes del segle xix van reprendre el debat sobre el contingut de cultura. Aquests autors tenien gairebé sempre una formació professional en dret, però estaven particularment interessats en la descripció del funcionament de les societats "exòtiques" amb les quals lOccident es trobava aleshores.

Segons lopinió daquests pioners de letnologia i lantropologia social, la cultura era el resultat de lesdevenir històric duna societat. Per a aquests escriptors, la història de la humanitat era fortament deutora de les teories il luministes de la civilització i, sobretot, del darwinisme social de Spencer.

Per a alguns dells, la cultura que es basa en una parcelació d"elements" que són transmesos de generació en generació, com els valors, les normes, les institucions i els artefactes:

  • Les normes són les eines immaterials que serveixen per a crear sistemes horitzontals, de dominació o altres i organitzar les persones i no persones en una determinada societat. Algunes normes que la societat vol que es compleixin tenen lestatus de "llei". Algunes normes poden promoure o minvar la llibertat de tots o alguns individus, poden regular el seu poder, lestètica, la tecnologia, lhabitatge, laliment, la criança o la cura, entre daltres. Poden proposar o assignar diferents rols socials.
  • Els artefactes són els aspectes de la cultura material derivats de les normes i dels valors culturals.
  • Els valors són les idees sobre el que és important en la vida, i són el fonament de la resta de la cultura. Els diferents llenguatges els permeten codificar i transmetre.
  • Les institucions són les estructures de la societat dins les quals els valors i les normes són transmeses.

A més, hi ha antropòlegs que entenen la "cultura" com el consum i els processos per mitjà dels quals es creen els béns i els donen significat, així com les relacions i les pràctiques socials amb les quals els objectes i els processos es desenvolupen.

                                     

2. Concepte de cultura la història

El concepte de "cultura" va aparèixer per primera vegada a lEuropa del segle xviii i es referia al símil dun procés de cultiu a una mena de creixement de la persona, com en lagricultura o lhorticultura. Al segle xix, el terme va arribar a referir-se primer al perfeccionament de la persona i després al conjunt de conductes i comportaments que es produeixen en una determinada comunitat i que són transmesos entre els seus individus per aprenentatge.

La interpretació del terme durant la Il lustració, entenent cultura com la condició necessària per la realització de lindividu autònom xoca amb la visió romàntica del terme, en què la cultura és lexpressió de lesperit del poble. Aquesta dualitat dinterpretacions determina la visió conservadora o progressista de la cultura. Tots dos models estan en crisi a principis del segle xxi.

A partir del segle xx, la cultura va esdevenir un concepte central de lantropologia, estudiant les diferents formes en què les persones viuen en diferents parts del món i la capacitat humana per a classificar i representar experiències amb símbols i actuar amb imaginació i creativitat.

Aquesta capacitat havia estat considerada com a característica única del gènere homo, fins que primatòlegs com Jane Goodall identifiquessin aspectes culturals entre animals.

                                     

3. Ideologies i filosofia sobre la cultura

A efecte de les ciències socials, les primeres accepcions modernes de cultura van ser construïdes a finals del segle xix. Per aquesta època, la sociologia i lantropologia eren disciplines relativament noves, i la filosofia duia la pauta en el debat sobre el tema.

Els primers sociòlegs, com ara Émile Durkheim, rebutjaven lús del terme. Cal recordar que, en la seva perspectiva, la ciència de la societat havia dabordar problemes relacionats amb lestructura social. Per la seva banda, Carles Marx havia deixat del costat la qüestió en el seu tractat materialista de la història, en considerar la cultura com un aspecte secundari de la societat, dependent lesfera econòmica i determinat per aquesta. Aquest fet no va impedir que, unes dècades més endavant, diversos partidaris de les seves propostes teòriques desenvolupessin una teoria de la cultura de caràcter marxista.

                                     

4. Classificació

La cultura es pot classificar segons diversos criteris:

  • Cultura mental: la cultura és un complex didees, o els hàbits apresos, que inhibeixen impulsos i distingeixen la gent dels altres.
  • Cultura simbòlica: es basa en els significats simbòlics que són compartits per una societat vegeu simbolisme.
  • Cultura estructural: consisteix en idees, símbols, o comportaments estructurats, modelats o pautats i interrelacionats.
  • Cultura tòpica: consisteix en una llista de tòpics o categories, tals com lorganització social, religió o economia.
  • Segons la seva definició, la cultura pot ser, per a certs autors
  • Cultura històrica: la cultura sentén com una herència social tradició, sistema dels éssers humans per a adaptar-se a lambient o la vida en comú.
  • Segons la seva extensió, la cultura pot ser
  • Cultura total: sentén com la suma de tots els trets particulars duna mateixa societat.
  • Cultura universal: quan és presa des del punt de vista duna abstracció a partir dels trets que són comuns en totes les societats del món. Un exemple en seria la salutació vegeu: universal cultural.
  • Cultura particular: sentén com un conjunt de pautes compartides per un grup que sintegra en la cultura general i que, al seu torn, sen diferencia.
  • Alfabeta: cultura que ja hi ha incorporat el llenguatge tant escrit com oral.
  • Civilitzada: cultura que sactualitza produint nous elements que li permeten el desenvolupament de la societat.
  • Alguns autors han estimat necessari classificar la cultura segons el que consideren que pot ser el seu grau de "desenvolupament"
  • Cultura primitiva: inclou lart primitiu.
  • Analfabeta o prealfabeta: usa el llenguatge oral i no lescriptura. Així, pot incloure la tradició oral, alguns mètodes de savoir faire, els llenguatges diferents a lescriptura i totes les obres darts escèniques que no usen un text escrit o que ha estat memoritzats per transmissió oral, a més de molts llenguatges artístics i tecnològics en general.
  • Sensitiva: cultura que es manifesta exclusivament pels sentits i és coneguda a partir daquests.
  • Racional: cultura en què impera la raó i és coneguda pels seus productes tangibles.
  • Segons el seu caràcter dominant
  • Ideal: cultura construïda per la combinació de la sensitiva i la racional.
  • Segons la seva direcció
  • Postfigurativa: aquella cultura que mira al passat per repetir-lo en el present. Cultura presa dels avantpassats sense variacions.
  • Prefigurativa: aquella cultura innovadora que es projecta amb pautes i comportaments nous i que són vàlids per a una nova generació, que no prenen el model dels pares com a guia, però sí com a referent.
  • Configurativa: cultura en què el model de comportament el marca la conducta actual, no del passat. Els individus imiten maneres de comportament dels seus éssers propers i en recreen els propis.
  • Segons lestratificació social
  • Baixa cultura o cultura popular: coneixement desferes considerades menys prestigioses o més comercials.
  • Alta cultura: recull el coneixement de lelit.


                                     

5. Polítiques culturals

Des de temps antics, lestat o la forma de govern del moment han intervingut en diversos aspectes de la vida cultural, recolzant públicament les arts, i de fet és un dels responsables del floriment de la cultura occidental. Ja la democràcia dAtenes feia encàrrecs a artistes per decorar els edificis públics. Durant ledat mitjana, fou lEsglésia qui va assumir aquest rol de patró de les arts, i més endavant, durant el Renaixement, lart fou promogut tant per papes com prínceps, i entrà lart a formar part també de làmbit privat. Lorigen de les polítiques culturals actuals es basa en la Revolució francesa, resultat de la consolidació de lestat nació. Aquest canvi va provocar la creació de museus, biblioteques i arxius, en què lestat té un rol de custodi del patrimoni cultural nacional. Més endavant, durant el segle xix i sobretot amb laugment del temps lliure durant el segle xx, lestat assumeix sovint un paper actiu en el desenvolupament moral de la ciutadania, promovent la cultura i les manifestacions artístiques.

El terme "política cultural" apareix per primera vegada en finalitzar la Segona Guerra Mundial, com a conseqüència dels processos de descolonització, les crisis del mercat artístic degudes als nous mitjans de difusió i reproducció de continguts culturals i les demandes de benestar de les classes mitjanes. També es veu com una eina per a cohesionar i fomentar el que es coneix com lEstat del Benestar. Lacció directa de polítiques culturals ajudarà a fer una democratització de laccés la cultura.

Segons aquest corrent, lestat ha de mantenir un balanç entre ser com més neutral possible per evitar lintrusisme pel que fa a continguts culturals, garantint la llibertat dexpressió, però, alhora, ha de contribuir al "desenvolupament" de la cultura i actuar com a garant de ligual accés a aquesta per part de la ciutadania. Aquest fet va provocar que sestablissin polítiques pròpies ministeris, conselleries. per la cultura, i se separessin daltres estaments, com per exemple leducació. Una de les tècniques de política cultural més freqüent és el foment mitjançant subvenció. Mentre que les polítiques socials són clarament distributives, sovint es critica que les polítiques culturals estan concentrades als sectors més benestants de la societat. Les polítiques culturals es qüestionen contínuament: si es promou públicament un projecte cultural i té èxit, es critica que hauria dhaver-se finançat amb diners privats, i quan no en té, sobjecta que shaurien dhaver invertit els diners públics en un altre lloc. També es critica sovint el marcat perfil ideològic i/o polític dalgunes decisions de política cultural.

Al segle xxi, la crisi de lestat del benestar afecta també a les polítiques culturals, que shavien centrat fins al moment més a recolzar loferta de productes culturals que no pas a fomentar la seva demanda. Les retallades pressupostàries fan que els polítics busquin rendiments que justifiquin les inversions en cultura, alhora que la indústria cultural sintenta adaptar com pot als constants canvis tecnològics i socials, que afecten la manera en què la societat accedeix i consumeix cultura. Actualment, les polítiques culturals sorienten a promoure la identitat i la diversitat cultural, fomentant la creativitat i la participació.

                                     

5.1. Polítiques culturals Protecció de béns culturals

LOrganització de les Nacions Unides per a lEducació, la Ciència i la Cultura UNESCO ha proposat un pla de protecció dels béns culturals del món, amb la "Convenció sobre la Protecció del Patrimoni Mundial Cultural i Natural", aprovat el 1972. Presenta una llista de béns que pertanyen al Patrimoni Mundial, més conegut com a Patrimoni de la Humanitat.

                                     

6. Geografia

Sovint, el món es divideix en regions segons les diferents grans zones dinfluència de les diferents cultures, atenent la geografia, els costums, la religió o la política, entre daltres. En aquestes zones, hi ha un grau determinant dels mateixos trets culturals que la fan distingible de les zones veïnes. Una divisió tradicional només considerava dos blocs: Occident i Orient la resta, però aquestes àrees es poden matisar molt més:

  • Una primera regió seria la formada per Amèrica del Nord i Europa occidental, tot i que alguns proposen separar els dos continents. Aquestes zones es caracteritzen per un alt índex dindustrialització i el predomini del cristianisme i la democràcia. Es parlen les llengües indoeuropees majoritàries, sobretot langlès. La literatura canònica i els mitjans de comunicació de masses han exportat aquesta cultura a altres regions mitjançant limperialisme.
  • Sud-amèrica forma una segona regió, fortament influenciada per la primera, però amb més presència de tradicions indígenes -que saprecien en rituals i en lorganització social- i amb més contacte amb la natura. Hi domina el castellà com a llengua vehicular. Mostra elements de cultura africana deguts la primera immigració per lesclavatge.
  • Lanomenada Àfrica negra és una de les zones més variades culturalment. Les llengües colonials com langlès i el francès conviuen amb les autòctones. Lanimisme i lislam són les religions predominants. Hi sobreviuen tradicions tribals i una economia dintercanvi en algunes zones. Els clans i els consells organitzen políticament la vida als pobles, mentre que el govern oficial sol manar a les ciutats, més industrialitzades.
  • El Magrib és la part del nord dÀfrica dominada per lislam. Està a cavall entre la cultura de lOrient Mitjà i la de la resta del continent sobretot, per la influència amaziga. Les llengües més esteses són làrab i el francès. Molts països es debaten entre una democràcia parcial i una teocràcia.
  • L Orient Mitjà comprèn els països àrabs de loest dÀsia i Israel. És una zona amb grans desigualtats i inestabilitat, amb domini de lislam i una vida fortament rural.
  • L Europa de lEst i lantiga àrea dinfluència soviètica formen una altra zona cultural, marcada pel passat eslau i per una forta influència de la cultura europea occidental. Hi predomina el cristianisme amb diferents variants i estan governats majoritàriament per democràcies joves, hereves de la tradició comunista de lURSS.
  • L Extrem Orient comprèn les cultures de la Xina i el Japó, que han assimilat en gran manera els països de làrea. Hi predomina el budisme i la vida rural excepte al Japó, altament tecnificat. El xinès és la llengua més parlada del món.
  • El sud-est asiàtic és una denominació per a referir-se a països que estan a cavall entre lòrbita xinesa i el domini de lÍndia, el subcontinent dominant. Es parlen gran varietat de llengües i es barregen lislam, el budisme, lhinduisme i una sèrie de cultes híbrids. Hi tenen gran importància les castes o grups socials, que dicten els costums del que és correcte o no, encara que formalment el poder està en mans de governs democràtics.
  • Oceania té una forta presència de les cultures aborígens, que conviuen amb loccidentalització dAustràlia i Nova Zelanda. Shi parla sobretot anglès com a llengua franca i la religió és cristiana o politeista. La natura hi té un fort paper, ja que hi ha comunitats aïllades per lescassa densitat demogràfica que continuen mantenint un estil de vida tribal.

Els estudis culturals poden analitzar els trets típics de cada regió o subregió, o estudiar com entren en contacte entre si.



                                     

7. Dinàmica de la cultura

Els canvis culturals són els canvis al llarg del temps de tots o dalguns dels elements culturals dun individu o duna societat. Aquests canvis es poden classificar segons si el procés és per absorció, imposició o assimilació:

  • Aculturació: és un procés que es dóna normalment en moments de conquesta o dinvasió. La cultura invasora sestén de manera forçosa i imposada. Un exemple de processos daculturació és la Conquesta dAmèrica. El fenomen contrari rep el nom de deculturació, i consisteix en la pèrdua de característiques culturals pròpies a causa de la incorporació daltres trets culturals forans. Aquest aprenentatge sovint és forçat per la dominació dun poble sobre un altre o per processos de migració, i a vegades suposa renunciar la pròpia cultura per acceptar les normes i idees dominants. El canvi de cultura pot ser, però, voluntari, per rebuig dels propis orígens o admiració a un altre grup humà.
  • Transculturació: és un procés en què sintercanvien maneres de ser, en què es percep que no existeix una cultura millor que una altra: que totes les cultures es complementen.
  • Inculturació: es dóna quan la persona sintegra a altres cultures, les accepta i dialoga amb la gent daquesta determinada cultura.
  • Enculturació: és el procés en el qual lésser humà, des que és infant, es culturitza. Aquest procés és part de la cultura, i com la cultura canvia constantment, també ho fan la forma i els mitjans amb els quals es culturitza.

Un canvi cultural abasta un conjunt molt ample desdeveniments, per la qual cosa ha estat motiu destudi dels sociòlegs des de lèpoca de Montesquieu i Adam Ferguson. També va ser un tema tractat pels sociòlegs marxistes, que el van relacionar amb els problemes de les estructures de classe i els processos industrials productius. No fou fins a finals del segle xix quan es van començar a entendre els processos de difusió delements culturals i es va començar a parlar de conceptes com aculturació. Durant el segle xx, es va estudiar la relació entre els canvis culturals i lexpansió de la cultura de masses.

Donat que la cultura no és innata sinó que sadquireix, necessita un procés gradual daprenentatge dels elements que la formen. Aquest aprenentatge sorgeix de manera natural durant la socialització de lindividu, en què linfant imita els models propers i segueix les ordres directes que rep o hi reacciona en contra. En la majoria de països, la família i lescola sencarreguen de transmetre els referents culturals considerats més valuosos i socupen de leducació formal, és a dir, hi ha una transmissió conscient de determinats valors i conceptes. Alhora, però, altres agents com els mitjans de comunicació, la lectura i les mateixes relacions personals, complementen les vivències de la persona i el seu bagatge cultural. Una altra font important dadquisició de cultura, la constitueixen els mitjans socials -associacions, agrupacions, grups dinterès-, habitualment formats a lentorn dun promotor cultural o de diversos.

                                     

8. Transmissió de la cultura

A més dels estudis tradicionals sobre la transmissió cultural, hi ha nous sistemes que analitzen altres vies de difusió o que estudien les vies tradicionals des dun altre punt de vista. Un dels mètodes que han tingut més èxit és la memètica o teoria dels mems.

  • Un mem de langlès meme és, segons les modernes teories sobre la transmissió de la cultura a les noves generacions, la unitat mínima de transmissió de lherència cultural.
  • La memètica és el conjunt delaboracions teòriques relatives la teoria de mems, en tant que unitats dinformació cultural que es repliquen i es transmeten duna ment a una altra. Els mems es propaguen entre ells i formen part integral del teixit cultural, comportant-se, en el seu procés de transmissió, de manera semblant als virus. Si sajunten en un mateix conjunt simbòlic, passen a anomenar-se memplexos o mems complexos; aquests formen sistemes coherents i es transmeten amb major eficàcia.
                                               

Faium

"Faium" té aquests significats: El Faium és una ciutat de loasi de Faium a Egipte. Governació del Faium, és una divisió administrativa dEgipte Faium B o Cultura Qaruniana: Cultura epipaleolítica de lantic Egipte Oasi de Faium o Fayyum o Faiyum, oasi dEgipte

Free and no ads
no need to download or install

Pino - logical board game which is based on tactics and strategy. In general this is a remix of chess, checkers and corners. The game develops imagination, concentration, teaches how to solve tasks, plan their own actions and of course to think logically. It does not matter how much pieces you have, the main thing is how they are placement!

online intellectual game →