Топ-100
Back

ⓘ Segona Guerra Civil romana. La Segona Guerra Civil romana va ser un conflicte militar lliurat entre el 49 aC i el 45 aC, protagonitzat per lenfrontament de Juli ..




Segona Guerra Civil romana
                                     

ⓘ Segona Guerra Civil romana

La Segona Guerra Civil romana va ser un conflicte militar lliurat entre el 49 aC i el 45 aC, protagonitzat per lenfrontament de Juli Cèsar amb la facció tradicionalista i conservadora del senat liderada militarment per Gneu Pompeu Magne. La guerra va acabar amb la derrota de la facció dels pompeians i lascens definitiu de Cèsar al poder absolut com a dictador romà.

Els enemics de Cèsar, influïts per Marc Porci Cató Uticense, van intentar destruir-lo políticament a causa de la seva creixent popularitat entre la plebs i laugment del seu poder amb les victòries la guerra de les Gàl lies. Van intentar arrabassar-li el governa de les Gàl lies, per jutjar-lo, desencadenant una greu crisi política que va inundar de violència política els carrers de Roma.

Lany 50 aC el senat romà va votar una moció perquè Cèsar abandonés el càrrec de governador. Marc Antoni, amb el poder que li atorgava ser tribú de la plebs, va vetar la proposta i va evitar que es transformés en llei. Després daquesta votació es va iniciar una violenta persecució dels cesaristes afavorida per la facció conservadora. Antoni va abandonar Roma davant del perill de ser assassinat. Sense loposició dAntoni, el senat romà va declarar lestat demergència i va concedir a Pompeu poders excepcionals. Cèsar va respondre amb el cèlebre creuament amb les seves tropes del riu Rubicó, en direcció a Itàlia, donant així inici la guerra civil.

Cèsar va travessar ràpidament Itàlia i va sorprendre els constitucionalistes i Pompeu. Davant de la falta de preparació i de tropes Pompeu va abandonar Roma, dirigint-se a Bríndisi al sud dItàlia on va embarcar cap a Grècia a fi dincrementar les seves forces. Cèsar va perseguir Pompeu però no va poder atrapar-lo, com que va reeixir creuar la mar Adriàtica amb el seu exèrcit i desenes de senadors. En menys dun mes, i a marxes forçades, Cèsar va arribar a Hispània, on va derrotar les legions fidels a Pompeu en la batalla dIlerda. Després daquesta victòria Cèsar torna a Itàlia i travessa la mar Adriàtica per fer front a Pompeu a Grècia. Després de ser derrotat en la batalla de Dirraqui, Cèsar derrota Pompeu en la Batalla de Farsàlia, amb una aclaparadora victòria. Pompeu fuig cap a Egipte on intenta trobar aliats però és assassinat. Posteriorment Cèsar derrota Cató El Jove a Thapsus finalment els fills de Pompeu i Tit Labiè a Hispània, en la Batalla de Munda, el que posa fi la guerra civil i la facció pompeiana, encara que Sext Pompeu Pius continuaria amb la resistència des de Sicília.

                                     

1. Antecedents

A mitjan segle I aC VIII ab urbe condita, després de derrotar la República cartaginesa en les Guerres púniques i la destrucció de la ciutat 146 aC, així com de la conquesta del Regne de Macedònia i de les restes de lImperi Selèucida, i de la submissió de lEgipte làgida la clientela romana, Roma era la major potència de làrea mediterrània. Tanmateix, la contínua expansió i conquesta, el creixement demogràfic i econòmic i la crisi del model dEstat van fragmentar la societat romana, el que va augmentar enormement la polarització social.

El Senat es va dividir amb laparició de dues faccions: els populars que representaven la facció reformista que apostava per expandir la ciutadania als nous súbdits de Roma i dotar duna major democratització les institucions mitjançant lincrement del poder de les assemblees, i els optimates, facció aristocràtica conservadora que desitjava limitar el poder de les assemblees populars i augmentar el poder del Senat. Lany 91 aC va esclatar la Guerra social entre els aliats de Roma i la mateixa república en un intent dobtenir majors drets per als italians que no fossin ciutadans romans.

Durant la dècada dels 80 aC la divisió va arribar al seu apogeu amb les rivalitats, els desacords i lenfrontament personal entre Gai Mari i Luci Corneli Sul la per ostentar el comandament en la guerra contra Mitridates VI Eupator del Regne del Pont. Quan Mari va aconseguir a través de lAssemblea de la Plebs desposseir Sul la del comandament que li havia estat atorgat pel Senat, aquest va donar un verdader cop destat marxant amb el seu exèrcit cap a Roma.

Va ser la primera vegada en la història que un ciutadà romà marxava contra Roma al comandament de les seves legions, trencant la legalitat republicana i creant un perillós precedent per la posteritat. Sul la va deixar Roma a càrrec dun cònsol popular i un altre optimate, i va marxar a lliurar la Primera Guerra Mitridàtica. Entretant, Mari i els seus partidaris populars van retornar i van realitzar una sagnant repressió. Van instaurar un règim autocràtic anticonstitucional que, després de la mort de Mari, va recaure en la persona de Luci Corneli Cinna.

El 83 aC Sul la va retornar a Itàlia, va derrotar els populars i es va fer nomenar dictador, duent a terme una purga per acabar amb els populars. Cèsar, nebot de Gai Mari i gendre de Cinna, es va salvar de ser proscrit a causa de la seva condició de Flamen dialis (Alt Sacerdot de Júpiter i els llaços familiars de la seva mare, pertanyent la gens Júlia. Sul la va voler obligar-lo a divorciar-se de Cornèlia, la filla de Cinna, en va. Revocada la seva condició sacerdotal, Cèsar va partir cap a Orient, on shavia iniciat una nova guerra contra Mitrídates VI

Després de la mort de Sul la, Cèsar va tornar a Roma i va ingressar en el Senat. El 65 aC i el 63 aC van tenir lloc les dues conspiracions de Luci Sergi Catilina, descobertes i frustrades per Ciceró, per les quals Catilina presumptivament pretenia acabar amb la legalitat constitucional i proclamar-se dictador.

Vegeu també: Conspiració de Catilina
                                     

2.1. Causes El triumvirat

Durant els anys següents Cèsar va ser progressant en la seva carrera política, sent Pontífex Màxim, edil, i finalment cònsol 59 aC. El consolat de Cèsar va ser un autèntic terratrèmol polític: va crear les bases per a les grans reformes polítiques, econòmiques i socials que Roma exigia exhausta, creant un cos de lleis que seria la base del Dret romà i legislant una reforma agrària per donar terres públiques a les famílies més pobres, cosa que se li va guanyar lodi dels Optimates entre ells Cató el Jove i Marc Bíbul, el seu col lega consular.

Aquell mateix any Juli Cèsar, Gneu Pompeu i Marc Licini Cras van formar el Primer Triumvirat 60-53 aC, una aliança informal dajuda mútua per ocupar els més alts posats de lEstat. Així, després del final del seu consolat, Cèsar va rebre poders proconsulars i el govern de la Galia Cisalpina i dIl líria, províncies poc poblades i pobres. El seu primer any de mandat va haver de fer front a una enorme invasió dhelvecis i a diverses invasions de germànics que pretenien ocupar Itàlia. En una ràpida campanya va exterminar als helvecis i va derrotar els germànics.

Cèsar va estimar que organitzar la província i preparar-se per la defensa era insuficient, i amb la intenció o excusa dacabar amb les invasions del nord, va iniciar la conquesta de les Gàl lies. Cèsar va aconseguir innombrables victòries, amb les quals tota Roma es meravellava. Dues vegades van creuar les legions romanes el Rin per castigar els germànics per les seves incursions i unes altres dues vegades van creuar el Canal de la Mànega, fent incursions a Britannia. Aquests assoliments van meravellar la pleb, i Roma es va veure inundada de tresors i esclaus capturats en els saqueigs i les guerres del nord. Com a contribució la literatura universal, Cèsar va redactar un registre de les seves campanyes en la Gàl lia, els cèlebres De bello gallico Comentaris de les guerres de la gàl lia, instrument també de propaganda política per donar a conèixer al poble les seves conquestes en aquestes terres.

Alguns senadors van observar amb temor com Cèsar guanyava popularitat entre la plebs, alhora que pastava una gran riquesa personal. Els optimates criticaven les seves lleis per dotar de la ciutadania romana a certes ciutats de la Gàl lia Cisalpina, i als seus soldats. Crítics amb la seva actuació, i encapçalaments per Cató el Jove, home fort dels optimates i vell enemic de Cèsar, van menysprear els seus assoliments i el van acusar de cometre crims contra la República, com la continuació de la guerra i un il legal reclutament de lleves.

Amb lascens del triumvirat per garantir els seus interessos i el seu poder, Cèsar va mantenir tranquil lament el seu comandament sobre la Gàl lia. Tanmateix, aquesta aliança política es va desintegrar després de la mort de Cras a batalla de Carrhae durant la guerra contra Partia, i de la dona de Pompeu, filla de Cèsar, el matrimoni del qual havia servit com aliança entre ambdós personatges. Daltra banda, els assoliments de Cèsar en la Gàl lia a llarg termini posaven en perill la fama i la influència de Pompeu a Roma.

                                     

2.2. Causes Crisi política

Durant el consolat de Domici i Api Claudi el 53 aC, ambdós cònsols van ser acusats de corrupció, després dintentar manegar les següents eleccions consulars, i els quatre candidats que es van presentar van ser processats. Les eleccions consulars es van posposar 6 mesos. Lescàndol polític va fomentar lagitació de carrer arribant a extrems inusuals, creant-se un verdader estat danarquia. Els clients de Pompeu van començar a demanar la seva elecció com a dictador, amb el pretext dacabar amb lanarquia regnant. Aquestes veus van ser durament criticades pels constitucionalistes i Cató al capdavant, que va donar suport a Miló com a contrapès de Pompeu com a cònsol. Clodi, vell enemic de Miló, es va oposar frontalment a aquest i va respondre organitzant bandes de carrer per impedir la seva candidatura i aconseguir el poder a Roma. Miló va contrarestar les bandes de carrer de Clodi comprant escoles senceres de gladiadors, la qual cosa va desencadenar un estat de caos i violència desmesurada, on les bandes organitzades eren les propietàries de Roma, i on les eleccions consulars es van tornar a posposar. El 18 de gener del 52 aC Clodi i Miló es van trobar cara a cara en la Via Àpia i, després duna brutal baralla, Clodi va resultar mort. Els disturbis i crims sapoderarien de Roma, fins al punt que els enfurismats seguidors de Clodi van establir la seva pira funerària al mateix edifici senatorial, que seria destruït per lincendi.

Davant daquesta perspectiva, els constitucionalistes-optimates i Cató van recolzar que Pompeu fos nomenat cònsol únic durant un any. Pompeu, amb lajuda dels seus legionaris, va escombrar les bandes organitzades i va restablir lordre a Roma, convertint-se en lhome fort de la política. Totes les faccions van competir pel seu favor mentre conspiraven per destruir les altres, forçant Pompeu a identificar-se amb la seva causa. Dins del joc que era la política romana, els matrimonis creaven nexes, lleialtats i oportunitats i Pompeu, durant el seu any com a cònsol únic, va rebre loferta de Cèsar de casar-se amb la seva reneboda Octàvia Menor, però Pompeu la va rebutjar i es va casar amb Cornelia, filla de Quint Cecili Metel Pius Escipió.

Després de la victòria de Cèsar en el setge dAlèsia, Marc Celi Ruf, com a tribú de la plebs, va llançar una proposta de llei addicional: Cèsar rebria el privilegi únic de veures lliure de no acudir a Roma per presentar-se al consolat. Aquesta mesura suposava que els opositors i enemics de Cèsar que pretenien processar-lo pels presumptes crims del seu primer consolat perdrien tota possibilitat de jutjar-lo, ja que Cèsar en cap moment no deixaria dostentar una magistratura. Mentre fos procònsol, Cèsar tindria immunitat judicial, però si es veia obligat a entrar a Roma per presentar-se al consolat perdria el seu càrrec i, durant un temps, podria ser atacat amb tota una bateria de demandes dels seus enemics.

El poder de Cèsar va ser vist per molts senadors com una amenaça. Si Cèsar tornava a Roma com a cònsol, no tindria problemes per fer aprovar lleis que concedissin terres als seus veterans, i a ell una reserva de tropes que superés o rivalitzés amb les de Pompeu. Cató i els enemics de Cèsar es van oposar frontalment, i el Senat es va veure embolicat en llargues discussions sobre el nombre de legions que hauria dostentar i sobre qui hauria de ser el futur governador de la Gàl lia Cisalpina i Il líria.

Pompeu finalment es va decantar per afavorir els constitucionalistes i va emetre un veredicte clar: Cèsar havia dabandonar el seu comandament la primavera següent, faltant encara mesos per a les eleccions al consolat, temps més que suficient per jutjar-lo. Tanmateix, en les següents eleccions per a tribú de la plebs va ser elegit Curi, que es va convertir en un cesarià, vetant tots els intents dapartar Cèsar del seu comandament en les Gàl lies. Jurídicament, tots els intents consulars dapartar Cèsar de les seves tropes es veien anul lats per la tribunicia potestas.

Marcel, cònsol el 50 aC, va lliurar una espasa a Pompeu davant de la mirada dun immens nombre de senadors encarregant-li il legalment marxar contra Cèsar i rescatar la República. Pompeu es va pronunciar a favor daquesta mesura si arribés a ser necessària.

la fi del mateix any Cèsar va acampar amenaçadorament en Ravenna amb la Legió XIII Gèmina. Pompeu va prendre el comandament de dues legions en Càpua i va començar a reclutar lleves il legalment, una vergonya que com era previsible van aprofitar els cesarians en el seu favor. Cèsar va ser informat de les accions de Pompeu personalment per Curió, que en aquells moments ja havia finalitzat el seu mandat. Mentrestant el seu lloc de tribú va ser ocupat per Marc Antoni que el va ostentar fins a desembre.



                                     

3. Inici de la Guerra Civil

L1 de gener del 49 aC, Marc Antoni va llegir una carta de Cèsar en el Senat, en la qual el procònsol es declarava amic de la pau. Després duna llarga llista de les seves moltes gestes, va proposar que tant ell com Pompeu renunciessin alhora als seus comandaments. El Senat va ocultar aquest missatge a lopinió pública.

Metel Escipió va dictar una data per la qual Cèsar hauria dhaver abandonat el comandament de les seves legions o considerar-se enemic de la República romana. La moció es va sotmetre immediatament a votació. Només dos senadors es van oposar, Curió i Celi. Marc Antoni, com a tribú, va vetar la proposta per impedir que es convertís en llei.

                                     

3.1. Inici de la Guerra Civil Rubicó

Després del vet de Marc Antoni la moció que obligava a Cèsar a abandonar el seu càrrec de governador de les Gàl lies, Pompeu va notificar no poder garantir la seguretat dels tribuns. Antoni, Celi i Curi es van veure forçats a abandonar Roma disfressats com esclaus, assetjats per les bandes de carrer.

El 7 de gener, el Senat va proclamar lestat demergència i va concedir a Pompeu poders excepcionals, traslladant immediatament les seves tropes a Roma. El 10 de gener del 49 aC, Cèsar va rebre la notícia de la concessió dels poders excepcionals a Pompeu, i immediatament va ordenar que un petit contingent de tropes creués la frontera cap al sud i prengués la ciutat més propera. Al capvespre, junt amb la Legió XIII Gèmina, Cèsar va avançar fins al Rubicó, la frontera natural entre la província de la Gàl lia Cisalpina i Itàlia i, després dun moment de dubte, va donar als seus legionaris lordre davançar. La guerra havia començat.

                                     

4.1. La guerra a Itàlia Persecució de Pompeu

Cèsar va iniciar la seva marxa cap a Roma sense trobar gaire resistència. Els seus agents havien estovat Itàlia a base de suborns. Lendemà de creuar el Rubicó es va apoderar per sorpresa de Rímini, ciutat en la qual es trobava Marc Antoni. Sense perdre temps, va ordenar a Antoni que amb 5 cohorts travessés els Apenins i prengués la ciutat dArezzo, mentre ell amb unes altres 5 cohorts va ocupar en forma successiva Pesaro, Fano i Ancona.

El 14, 15 i 16 de gener van arribar a Roma les notícies de les successives ocupacions de les ciutats de la costa adriàtica i dArezzo, arribant a Roma onades de refugiats que, al seu torn, provocaven que altres onades de refugiats abandonessin Roma. Un ambient de terror es va apoderar de Roma i el seu món polític. La confiança que ostentava Pompeu es va esfondrar en pocs dies, i els senadors que anteriorment van confiar en la seva ràpida victòria sobre Cèsar el van acusar dhaver portat la República al desastre. Davant del ràpid avenç de Cèsar, mancat de les suficients forces i tement la seva popularitat entre la plebs i els pobles itálics, Pompeu va donar Roma per perduda i va ordenar evacuar el Senat, declarant traïdors la República tots els magistrats que es quedessin a Roma.

El Senat va començar a plantejar-se limpensable: constituir-se fora de Roma per primera vegada en la seva història. Ciceró posteriorment declararia que aquesta decisió va ser un reflex de debilitat, donant a Cèsar més legitimitat i confiança. En abandonar Roma el Senat va trair quants no podien permetres fer lequipatge i abandonar les seves cases i el sentiment de pertinença la República va ser seriosament danyat. Les ancestrals i grans mansions dels nobles, després de ser abandonades, van ser presa de la fúria dels barris baixos. Les províncies van ser distribuïdes legalment entre els líders de la causa constitucional, i el seu poder quedaria sancionat únicament per la força. La República es va convertir en una abstracció, les eleccions anuals, la vitalitat dels carrers i espais públics de Roma, tot allò amb què es nodria la República havia desaparegut.

Cèsar va esperar uns dies larribada dunes altres quatre legions de la Gàl lia, i va iniciar la persecució del Senat. L1 de febrer va marxar sobre Osimo on va derrotar a Quintili Var que reclutava soldats per a Pompeu, mentre aquest tractava de concentrar les seves tropes en Bríndisi on noliejava vaixells frenèticament, intentant sortir dItàlia cap a Grècia creuant la mar Adriàtica.

En Corfinium es trobava el nou governador de la Galia Transalpina, Luci Domici Aenobarb, que odiava per igual a Pompeu i a Cèsar. Se li va ordenar que marxés cap al sud amb els seus homes, però aquest va desobeir les ordres de Pompeu. Va dur a terme lúnic intent de contenir Cèsar a Itàlia: va decidir tancar-se la ciutat de Corfinium, situada en un estratègic encreuament de camins. Era la mateixa ciutat que els rebels italians havien convertit en el seu capital quaranta anys enrere.

Els habitants de Corfinium, després de la Guerra Social, havien obtingut la ciutadania però encara seguien presents els records daquella lluita. Per la majoria dels italians la República en significava molt poc, i sidentificaven més amb les idees populars, considerant a Gai Mari, oncle de Cèsar, el seu patró. El 13 de febrer de lany 49 aC, Cèsar va travessar el riu Pescara i va assetjar Corfinium que es va retre el 19 del mateix mes. Les lleves de principiants de Domici es van plegar ràpidament en sentir de la ciutat. Domici va ser portat davant de Cèsar pels seus propis oficials, i va suplicar que el matés, però Cèsar es va negar, deixant-lo lliure. Corfinium no va patir cap dany i les lleves de principiants van passar a ser part de lexèrcit controlat per Cèsar. El que pot aparentar ser simplement un gest de clemència, va suposar una gran humiliació, un gest polític i una declaració dels seus propòsits. No hi hauria llistes de proscrits, ni matances com havia ocorregut en temps de Sila, i els seus enemics serien perdonats sol amb rendir-se. Això va permetre que la majoria dels neutrals se sentissin alleugerides. Oferia la imatge de qui servia bé la seva causa, evitant qualsevol alçament popular contra els cesarians.



                                     

4.2. La guerra a Itàlia El Setge de Bríndisi

Pompeu, amb la resta de senadors i el seu exèrcit, després dabandonar Roma es van dirigir a Bríndisi amb la intenció de creuar la mar Adriàtica i endinsar-se a Grècia i a orient, on Pompeu comptava amb innombrables recursos amb què fer front a Cèsar. Cèsar va marxar ràpidament cap a Bríndisi. El 20 de febrer Pompeu va traslladar la meitat del seu exèrcit a laltre costat de lAdriàtic sota el comandament dels dos cònsols, a Dirraqui, però laltra meitat va seguir sota el comandament de Pompeu atrapat la ciutat i esperant la tornada de la flota.

Després darribar Cèsar després de derrotar a Luci Domici Aenobarb, va ordenar immediatament als seus homes bloquejar la sortida del port a mar obert amb la construcció duna escullera. Pompeu va respondre construint torres de tres pisos sobre vaixells mercants des don llançar projectils als enginyers que construïen lescullera. Durant dies es van succeir les escaramusses, la pluja de projectils, de fustes i els incendis entre els dos bans.

Amb lescullera encara sense acabar, la flota pompeiana va tornar endinsant-se al port. Quan va enfosquir es va iniciar la sortida de la flota del port, començant a levacuació total de Bríndisi. Cèsar, alertat pels seus partidaris dins de la ciutat, va ordenar prendre-la a lassalt, però va ser massa tard. Els vaixells van sortir un rere laltre per lestret coll dampolla que havien deixat obert les obres de setge. La nau de Pompeu va ser lúltima en abandonar el port.

                                     

4.3. La guerra a Itàlia Estada a Roma

Després de la fugida de Pompeu, Cèsar va entrar a Roma el 29 de març però la ciutat el va acollir fredament. Va designar a Marc Antoni com a cap de les seves forces a Itàlia i va convocar els pocs senadors que encara quedaven, exigint el dret a quedar-se amb els fons demergència de la ciutat, creats per sufragar les despeses davant duna possible invasió gal la. Quan els senadors, atemorits, van acceptar, Luci Cecili Metel va vetar la proposta. Llavors Cèsar va ocupar el fòrum romà amb els seus legionaris, va forçar les portes del Temple de Saturn i es va apoderar del tresor públic. Quan Luci Cecili Metel va intentar parar el sacrilegi, Cèsar va amenaçar de fer-ho trossos i Metel es va apartar. Cèsar va estar durant dues setmanes a Roma assegurant subministraments i la rereguarda. Després dell va deixar com a Pretor a Marc Lèpid, obviant lautoritat del Senat. Fins i tot sent Lèpid de sang blava i magistrat electe, continuava sent un nomenament inconstitucional.

Labril va ordenar a les antigues tropes de Domici envair Sicília i Sardenya per protegir les rutes i subministraments de blat. Cèsar, per la seva part, va iniciar la seva marxa cap a Hispània, on hi havia legions pompeianes actives. La llarga estada de Pompeu a Hispània durant les seves campanyes, va propiciar que la província fos repleta de clients i oficials fidels la seva causa.

                                     

4.4. La guerra a Itàlia Operacions menors

Curió va desembarcar amb èxit a Útica al comandament de dues legions per prendre la província, que romania sota autoritat conservadora establerta per Publi Ati Var. Les tropes de Curió eren les lleves reclutades originalment per Luci Domici Aenobarb per defensar Corfinium. Després duna victòria inicial de Curió en una escaramussa a prop dÚtica, el seu exèrcit va ser aniquilat el 24 dagost en la Batalla del riu Bagrades per les forces combinades de Juba i Publi Ati Var. Curió va resultar mort en combat.

                                     

5. Guerra a Hispània

Els exèrcits pompeians estaven controlats pels llegats Luci Afrani, Marc Petrei -el vencedor sobre Catilina- i Marc Terenci Varró. Cèsar, per la seva part, va concentrar 9 de les seves legions i més de 6.000 genets en les proximitats de Marsella.

La ciutat de Massàlia actual Marsella, en plena ruta de passada, era controlada per Luci Domici Aenobarb, procònsol de la Gàl lia, que després dhaver estat perdonat per Cèsar va reclutar un nou exèrcit i, per segona vegada, va tancar les portes duna ciutat a larribada de Cèsar. Cèsar va ordenar assetjar la ciutat als seus llegats Gai Treboni i Dècim Juni Brut Albí. Immediatament, i sense perdre temps, es va dirigir amb la resta de les tropes la Hispània Citerior per reforçar les tres legions que havia enviat allà anticipadament.

                                     

5.1. Guerra a Hispània Batalla dIlerda

Les tres legions enviades per Cèsar a lavantguarda van contenir les tropes pompeianes dins dHispània i van mantenir el control dels principals passos dels Pirineus. Amb larribada de Cèsar i els reforços, lexèrcit cesarià es va endinsar a Hispània i a mitjans de març va acampar a prop dIlerda, davant de les forces pompeianes, a fi de forçar la batalla.

Lenfrontament es va lliurar a lestiu de lany 49 aC; primer en Ilerda, lactual Lleida, i després més al sud. Les tropes cesarianes van aconseguir la victòria total sobre els pompeians el 2 dagost del mateix any. Massàlia finalment es va rendir el 25 del mateix mes.

                                     

5.2. Guerra a Hispània Tornada a Roma

A Marsella, Cèsar va rebre la notícia que havia estat anomenat dictador pel que va partir a Roma. Allà va dictar una sèrie de lleis, entre elles la de la situació entre deutors i creditors, va cridar a diversos exiliats i va garantir la plena ciutadania romana a tots els habitants nascuts lliures en la Gàl lia Cisalpina. Va ocupar el seu càrrec de dictador per només 11 dies, va renunciar a aquest, i es va dirigir a Bríndisi.

                                     

6. Guerra a Grècia

Cèsar va concentrar el seu exèrcit a Bríndisi amb intenció de salpar cap a Grècia la recerca de Pompeu. En total el seu exèrcit estava format per 12 legions i 1.000 genets, segons Apià. Tanmateix, moltes de les legions no reunien el nombre defectius pràctics, malparades per les seves recents campanyes en la Gàl lia, Hispània i Marsella.

Anteriorment, Cèsar havia ordenat la construcció de nombrosos navilis. Malgrat no estar tots acabats i del mal temps hivernal, va embarcar tots els homes possibles, en total 7 legions i 500 genets, salpant el 4 de gener del 48 aC. Marc Antoni i Aule Gabini van romandre a Bríndisi i van ajuntar amb la resta de tropes subministraments en espera de la tornada de la flota.

Larmada pompeiana comandada per Marc Bíbul ostentava la superioritat naval, amb prop de 300 naus repartides pel sud de la mar Adriàtica, vigilant els llocs dun possible desembarcament enemic. Cèsar, no obstant això, ho va fer amb èxit un dia després de salpar, en una platja lluny de les grans ciutats de la regió, a prop de Palase, a 150 quilòmetres al sud de Dirraqui, evitant així ser descobert i interceptat, ja que, segons Dió Casi, temia que els ports estiguessin guarnits per les flotes rivals. Marc Bíbul va ser sorprès per la inesperada desembarcada en ple hivern i a partir daquell moment va posar tota la seva obstinació perquè cap navili cesarià no travessés lAdriàtic.

Cèsar va iniciar la presa de les zones costaneres properes, assegurant-se ports navals on preparar larribada de les legions dItàlia. Lesquadra pompeiana, advertida dels moviments, es va fer la mar, interceptant en la seva tornada la flota cesariana i capturant 30 transports. Cèsar, mentrestant, es va dirigir al nord prenent Oricus i Apol lònia i iniciant la marxa cap a Dirraqui. La notícia del desembarcament de Cèsar va sorprendre Pompeu camí de Macedònia, on pensava reclutar tropes. Es va dirigir a Dirraqui a marxes forçades molt poc abans que arribés Cèsar. Després va armar el seu campament la vora nord del riu Semani, la localitat de Kuci, davant del de Cèsar, que era la ribera sud.

La flota pompeiana dirigida per Bíbul va iniciar un ferri bloqueig sobre les posicions cesarianes, jugant-se en els ancoratges marins propers la costa i impedint larribada de reforços. Mentre, les esquadres pompeianes de la Il líria i Acaia, liderats per Marc Octavi i Escriboni Libó amb ajuda, dels dàlmates, van assetjar Salona, capital de la província dIl líria, governada per Cèsar. Els defensors van rebutjar el lloc en un atac sorpresa obligant els pompeians a reembarcar i fugir. Marc Octavi va renunciar a prendre Salona i es va unir al costat de les seves forces a Pompeu, que estava acampat a Dirraqui.

Després de la mort de Marc Bíbul per causes naturals, Escriboni Libó va quedar al capdavant de lesquadra pompeiana i inicià el bloqueig del port de Bríndisi, apostant-se en una illa propera a lentrada del port, el que va impossibilitar a Marc Antoni reunir-se amb Cèsar. Marc Antoni, sabedor de la necessitat daigua de les forces dEscriboni, va manar custodiar totes les fonts properes, la qual cosa va obligar Escriboni a aixecar el bloqueig i retirar-se a les costes dEpir.

Arribat el bon temps, les condicions del mar van millorar i Marc Antoni es va disposar a satisfer les contínues demandes de Cèsar de creuar lAdriàtic i rebre reforços, fent-se la mar un dia la darreria de febrer. Lendemà de la partida la flota va ser albirada per Cèsar i Pompeu, apostats a prop de Dirraqui, separats pel riu Apsus, si bé un fort vent del sud-oest, va empènyer inevitablement la flota al nord. Marc Antoni va desembarcar finalment amb 4 legions i 500 genets i va prendre Lissus. Pompeu, pel seu informe, assabentat de la ubicació dels reforços de Cèsar, inicià la seva marxa cap al nord amb la intenció de derrotar separadament els seus enemics, prenent un avantatge preat sobre les forces de Cèsar. Alertat aquest de les intencions de Pompeu, va reaccionar desplaçant-se cap al nord-est en direcció a Tirana, intentant reunir-se amb els seus reforços esperats. Marc Antoni, al contrari, va anar cap al sud amb celeritat, sense adonar-se de la situació. Tanmateix, Cèsar va aconseguir fer arribar a Marc Antoni un missatge advertint-li de les intencions de Pompeu gràcies al qual Marc Antoni va prendre la decisió dacampar durant un dia, donant temps a Cèsar per avançar la seva posició. Pompeu, tement quedar envoltat pels dos exèrcits cesarians, que en conjunt el superaven en nombre, va fer mitjana volta i va tornar a Dirraqui. Les forces de Cèsar i Marc Antoni es van reunir, finalment, a Scampi.

Després del fracàs dimpedir la unió de les forces enemigues, Pompeu es va atrinxerar iniciant una guerra de desgast. Cèsar va decidir ampliar la seva zona doperacions i a tal fi va enviar Domici Calví amb 2 legions i 500 genets a Macedònia per enfrontar-se a Metel Escipió que avançava des de Tessalònica per reunir-se amb Pompeu. Pocs dies després de la partida daquests destacaments Gneu Pompeu, al capdavant duna flota de naus egípcies des del sud, va capturar la flota cesariana la base naval dOricus i va continuar fins la base on Marc Antoni havia deixat els transports i els va incendiar. Daquesta manera els cesarians van veure destruïda tota la seva flota a Grècia, quedant sense cap vaixell per comunicar-se amb Itàlia.



                                     

6.1. Guerra a Grècia Batalla de Dirraqui

Cèsar, davant daquesta situació, va decidir donar la batalla davant del seu adversari. Va descendir fins a Asparagium i va disposar el seu exèrcit en ordre de batalla davant el campament de Pompeu, però aquest va refusar el combat. Llavors Cèsar es va dirigir cap a Dirraqui per aïllar a Pompeu de la seva base mitjançant la construcció dun cèrcol al campament enemic. El 10 de juliol de matinada Pompeu va atacar les posicions de Cèsar conferint-li una derrota. El dia 11 al matí, Cèsar va arribar al seu antic campament dAsparagium i el 14 de juliol va arribar a Apol lònia.

                                     

6.2. Guerra a Grècia Batalla de Farsàlia

Després de Dirraqui, Cèsar va fugir cap al sud, allunyant-se de Pompeu després de perdre la iniciativa i veures obligat a moures seguint una senda que li permetés proveir-se, ja que es trobava en una situació de total aïllament, sense flota i sense subministraments. Segons Dió Cassi, Pompeu no celebrava lhaver derrotat militarment les legions de Cèsar, sinó lhaver evitat vessar sang romana, per la qual cosa el seu pla era assetjar-lo i cosa obligar-lo a rendir-se per la falta de vitualles.

Pompeu va decidir marxar contra Domici a Macedònia, després de considerar poc probable atrapar Cèsar. Domici, per la seva part, va rebre la notícia de la retirada de Dirraqui i les intencions de Pompeu amb unes quantes hores dantelació, temps suficient per emprendre la fugida direcció a Tessàlia i unir-se a lexèrcit de Cèsar. Pompeu, que va veure frustrades les seves esperances, va decidir marxar cap a Larissa on acampava Escipió, unint les seves forces per a reunir un exèrcit superior en nombre al dels cesarians.

Cèsar va aturar el seu exèrcit a Farsàlia entre els dies 4 i 5 dagost del 48 aC, anhelant presentar batalla més que mai, amb lúnica possibilitat de lluitar o marxar la recerca de vitualles cap al sud, sent assetjat per la cavalleria pompeiana, més nombrosa i que impedia la tasca dels farratjadors.

Per la seva part, lexèrcit pompeià estava dividit en dues grans faccions constituïdes pels seguidors i clients de Pompeu i dels Optimates, els republicans més conservadors, que es recolzaven en les legions conduïdes per Metel Escipió i tenien per adalil a Cató, qui havia estat apostat a Dirraqui amb 15 cohorts. És possible que Pompeu no desitgés entaular la batalla de Farsàlia, confiant en la dilatació i la precària situació de Cèsar. Tanmateix, les crítiques dels seus aliats i dels seus generals, embolicats en picabaralles polítiques, el van portar a presentar batalla. Segons Luci Anneu Flor els seus soldats li censuraven la inactivitat, i Plutarc assenyala que fins i tot es conspirava directament contra ell. De ser així Pompeu no va ser capaç dimposar la seva voluntat, sent objecte de burles per part de Tit Labiè o Luci Afrani.

Els dos exèrcits es van enfrontar el 9 dagost de 48 aC iniciant latac els cesarians, mentre que lexèrcit pompeià va mantenir una estratègia defensiva confiant en la seva superioritat numèrica. La cavalleria pompeiana va carregar contra la cesariana perseguint-la i caient en un estratagema preparat, en la que diverses corts de legionaris van fer costat la cavalleria cesariana dispersant la pompeiana liderada per Labiè. Després dobservar la seva fugida Pompeu abandona el camp de batalla, el que va influir en la moral del seu exèrcit en el qual després de ser envoltat pel flanc per la cavalleria cesariana va escampar el pànic, dispersant-se i fugint cap al campament pompeià. Després de reagrupar les seves tropes, Cèsar va liderar lassalt final al campament pompeià defensat per tracis i altres dirregulars, i després de superar lestacada el campament va caure ràpidament. Un mínim de quatre legions pompeianes van aconseguir fugir i prendre un turó, però després de ser envoltats pels seus enemics i assetjats mitjançant una estacada, sense aigua i sense vitualles es van rendir incondicionalment.

                                     

7. Guerra a Orient

Després de la seva derrota la batalla de Farsàlia, Pompeu va fugir cap la costa de la mar Egea amagant-se dels caça-recompenses que li trepitjaven els talons; allà va noliejar un vaixell per navegar fins a Mitilene, on era la seva dona Cornelia. Després de reunir-se amb ella, van partir amb rumb a Egipte amb una petita flota, amb la intenció de demanar ajuda a Ptolemeu XIII Filopàtor, el jove faraó dEgipte de tan sols 12 anys. Un mes després de Farsàlia, Pompeu va arribar a les costes dEgipte i va enviar emissaris al rei i, després duns dies esperant ancorat davant els bancs de sorra, el 28 de setembre del 48 aC, una petita barca es va apropar fins als navilis romans convidant a pujar a bord Pompeu. A laltra vora esperava Ptolemeu XIII, per la qual cosa després dacomiadar-se de la seva dona Pompeu va ser conduït fins la vora. Mentre avançava va tractar dentaular conversa amb la gent de la barca però no va obtenir resposta i després de prendre terra un mercenari romà, lexcenturió Aquila, va desembeinar la seva espasa i va travessar a Pompeu que tot seguit va ser apunyalat repetides vegades. Cornelia i la resta dels tripulants de la petita flota van observar, impotents, els esdeveniments des del mar. El cadàver de Pompeu va ser decapitat, i el seu cos abandonat la platja va ser rescatat i incinerat per un veterà de les primeres campanyes de Pompeu junt amb un dels lliberts del general.

                                     

7.1. Guerra a Orient Cèsar a Egipte

El 47 aC, Cèsar es va dirigir a Egipte la recerca de Pompeu amb tot just 4.000 soldats. Allà el va sorprendre lofrena de benvinguda que li va presentar el primer ministre de Ptolemeu XIII Filopàtor, leunuc Potí: el cap de Pompeu. Egipte es trobava en guerra civil, i els consellers del rei van creure erròniament que Cèsar estaria agraït i recolzaria a Ptolemeu contra la seva germana Cleopatra. En saber de la seva sort, Cèsar va esclatar en llàgrimes, tant per la mort dun cònsol romà, el seu antic amic i gendre, com per haver perdut loportunitat doferir-li el seu perdó.

Els romans van quedar atrapats a Alexandria per uns vents desfavorables, i Cèsar va començar a posar ordre en els assumptes dEgipte, fent i desfent al seu antull. Es va instal lar junt amb les seves tropes al palau reial, un complex dedificis fortificats que ocupava gairebé una quarta part de la ciutat dAlexandria. Des daquest bastió va començar a exigir exorbitants quantitats de diners, i va anunciar que gentilment dirimiria la guerra civil entre Ptolemeu i la seva germana. Va donar lordre de llicenciar els dos exèrcits en guerra, i als germans de reunir-se amb ell a Alexandria. Ptolemeu XIII Filopàtor no va llicenciar cap soldat, però va ser convençut per Potino dacudir la cita de Cèsar. Mentrestant Cleopatra, que tènia bloquejada les rutes la capital, va quedar aïllada darrere les línies de Ptolemeu.

Una tarda, la posta del sol, un petit mercant va atracar a lamarrador de palau. Un solitari mercader sicilià va portar una catifa fins la presència de Cèsar, i després de desenrotllar-la va aparèixer de forma inesperada i espectacular la mateixa Cleopatra, que va seduir Cèsar amb inusitada rapidesa.

Ptolemeu, després dassabentar-se de la nova conquesta de la seva germana, i després de tenir una tremenda rebequeria, va marxar pels carrers dAlexandria i va demanar als seus súbdits que acudissin en la seva defensa i en la dEgipte. Les prepotents exigències de diners de Cèsar no el van fer especialment apreciat, per la qual cosa quan Ptolemeu va demanar als alexandrins que ataquessin els romans, la massa shi va llançar amb entusiasme. Els romans es van veure assetjats en el complex palatí i Cèsar es va veure obligat a reconèixer Ptolemeu com a monarca conjunt amb Cleopatra i a tornar lilla de Xipre a Egipte. Tanmateix, la situació va empitjorar quan als busca-raons sels va unir lexèrcit de Ptolemeu de 20.000 homes, començant una verdadera batalla pel control dEgipte. Durant els cinc mesos següents Cèsar va aconseguir resistir a palau, aconseguir el control del port, cremant la flota egípcia i, accidentalment, la Biblioteca dAlexandria, fracassant en lintent de controlar el Gran Far. Va fer executar leunuc Potí i va deixar embarassada Cleopatra.

El març del 47 aC van arribar els reforços romans a Alexandria que van fer que Ptolemeu XIII Filopàtor fugís dAlexandria presa del pànic. Amb la seva armadura dor, es va ofegar al Nil, deixant Cleopatra sense rival al tron.

Una vegada restaurades les línies de comunicació, els seus agents el van informar de les noves amenaces sorgides durant la seva estada a Alexandria. Farnaces, fill de Mitridates VI Eupator havia envaït el Pont mentre que a lÀfrica Metel Escipió i Cató estaven reclutant un poderós nou exèrcit i a Roma el govern de Marc Antoni estava creant recels.

Mentre nous enemics de Cèsar emergien i creixien, Cèsar va romandre amb la seva amant encara dos mesos més a Egipte. A final de la primavera del 47 aC la feliç parella es va embarcar en un creuer pel Nil. Es deia que si els seus homes no shaguessin queixat haurien navegat fins la mateixíssima Etiòpia. Molts contemporanis estaven desorientats, el conquistador de les Galies, i lhome de la insaciable ambició que havia iniciat la guerra civil, malgastava tot lavantatge obtingut en la batalla de Farsàlia amb la seva amant.

                                     

7.2. Guerra a Orient Guerra contra Farnaces

Farnaces II, rei del bòsfor i fill de Mitrídates VI, va aprofitar els problemes interns de Roma per expandir els seus dominis: va envair Còlquida i part dArmènia.

El rei armeni Deiotarus, regne vassall de Roma, va demanar ajuda al lloctinent cesarià de la província dÀsia, Domici Calví. Farnaces es va enfrontar ràpidament amb les forces romanes provincials, obtenint la victòria. Confiat per la seva victòria va envair lantic regne del seu pare, Pont i part de Capadòcia.

Cèsar va tenir notícies dels fets a Egipte i va iniciar la marxa cap al Pont per enfrontar-se a Farnaces. La batalla entre les tropes romanes i les de Farnaces va tenir lloc al nord de Capadòcia, a prop de la ciutat de Zela. Lenfrontament va derivar amb celeritat en una victòria romana, aniquilant completament les forces enemigues. Farnaces va fugir cap al Bòsfor amb una petita secció de les seves tropes de cavalleria. Sense cap poder, va ser assassinat per un antic rival al tron del Bòsfor.

Cèsar va immortalitzar aquesta batalla, utilitzant-la com a arma propagandística contra els antics mèrits militars de Pompeu a Orient, encara presents en la mentalitat col lectiva romana, i va dir la cèlebre frase:

                                     

8. Àfrica

Lestada de Cèsar a Egipte i la seva posterior marxa cap al Pont va donar temps a Metel Escipió i a Cató per poder formar un nou exèrcit la província dÀfrica. Van aconseguir reunir un exèrcit de 10 legions, al voltant de 50.000 homes. Comptaven, a més, amb el suport de lexèrcit del rei Juba I de Numídia, que incloïa seixanta elefants de guerra i inicialment uns 30.000 homes.

Després duna visita curta a Roma, Cèsar va desembarcar a Sussa el 28 de desembre de 47 aC Les dues faccions es van embolicar en petites escaramusses, mentre Cèsar posposava lenfrontament directe perquè esperava reforços. A instàncies de Cèsar, Boccus II, rei de Mauritània, va atacar Numídia per loest, prenent la seva capital Constantina, i obligant Juba I a marxar a loest amb el seu exèrcit.

                                     

8.1. Àfrica Batalla de Thapsus

El febrer del 46 aC, després de rebre els reforços i la suma de dues legions de desertors constitucionalistes, Cèsar va assetjar la ciutat de Thapsus. Els constitucionalistes van plantar batalla davant de les muralles de Thapsus sortint derrotats en un enfrontament que va degenerar en una carnisseria. Cató es va suïcidar a Útica en tenir notícies de la derrota davant de Cèsar.

Després de la victòria, Cèsar va reprendre el setge de Thapsus, prolongant-se la guerra a lÀfrica fins a juliol, amb la presa de la ciutat, la pacificació de la província i la incorporació de Numidia com a província romana. Mentre, Tit Labiè, Genu Pompeu, el Jove i Sext Pompeu van escapar a Hispània.

Cató va personificar el robust esperit de la llibertat romana, sent mecenes dels ideals que van sostenir la lluita contra Cèsar. Davant de la possibilitat de ser perdonat per Cèsar, va eternitzar la seva lluita suïcidant-se. El seu suïcidi, una exemplificació de sang, honor i llibertat va prolongar la seva gran influència en la consciència col lectiva romana.

                                     

8.2. Àfrica Triomfs a Roma

Cèsar va tornar a Roma a final de juliol del 46 aC. La victòria total cesariana va dotar Cèsar dun poder enorme i el Senat, estupefacte i intimidat, es va afanyar a legitimar la seva victòria nomenant-lo dictador per tercera vegada la primavera del 46 aC, per un termini sense precedents de deu anys.

Va encunyar la seva legitimitat i el desprestigi dels seus enemics en un gran acte propagandístic. El setembre, va celebrar els seus triomfs, orquestrant quatre desfilades triomfals consecutives. Gals, egipcis, asiàtics i africans van desfilar encadenats davant de la multitud mentre girafes, carros de guerra britans i batalles en llacs artificials deixaven bocabadats els seus conciutadans. La guerra entre romans va ser emmascarada per les victòries contra estrangers i les celebracions no van tenir precedents en les seves dimensions i durada.

Durant les celebracions va ser executat Vercingetòrix. La desfilada triomfal contra Farnaces II, va comptar amb una carrossa que portava leslògan "Vaig venir, vaig veure, vaig vèncer", arrossegant darrere de si al fantasma de Pompeu. Un dia després, en la desfilada per la victòria de lÀfrica, una carrossa va representar el suïcidi de Cató ridiculitzant-lo i Cèsar ho va justificar al legant que Cató i els seus enemics eren col laboracionistes dels bàrbars. Molts ciutadans que van observar la desfilada van esclatar en llàgrimes en veure-la. La influència de Cató seguia més enllà de labast del poder de Cèsar.

A lhivern de lany 46 aC, va esclatar una nova rebel lió a Hispània, liderada pels fills de Pompeu.

                                     

9. Rebel lió a Hispània

Després de les derrota de Thapsus els conservadors republicans Gneu Pompeu El Jove, Sisè Pompeu i Tit Labiè, van fugir a Hispània amb les restes del seu exèrcit. Després de la seva arribada a Hispània, dues legions ubicades a Hispània Ulterior formades en gran part per veterans de Pompeu, derrotades en Ilerda es van revoltar i van expulsar als llegats de Cèsar jurant fidelitat a Gneu Pompeu.

Usant lantiga influència del seu pare i els recursos de la província, els germans Pompeu i Tit Labiè van aconseguir reunir un nou exèrcit de tretze legions compostes per les restes de lexèrcit constituït a lÀfrica, les dues legions de veterans, una legió de ciutadans romans dHispània, i lallistament de la població local. la fide lany 46 aC van prendre el control de gairebé tota Hispània Ulterior, incloent les colònies romanes dItàlica i de Corduba, la capital de la província.

Els llegats de Cèsar, Quint Fabi Màxim i Cinquè Pedi, van rebutjar lenfrontament directe amb lexèrcit conservador i van acampar a cinquanta quilòmetres a lest de Còrdova en Porcuna, sol licitant ajuda de Cèsar.

Aquest va arribar a Hispània el desembre, i després de la seva arribada va aixecar el setge la plaça forta dUlipia, ciutat que li havia estat lleial i que estava assetjada sense èxit per Gneu Pompeu. Els conservadors van evitar una batalla oberta refugiant-se rere les muralles de Còrdova, defensada per Sext Pompeu, i obligant amb això Cèsar a passar lhivern a Hispània. Per proveir les seves necessitats davituallament i vitualles, Cèsar va prendre i va saquejar la ciutat dAtegua, la qual cosa va incitar molts nadius hispans a unir-se als conservadors i abandonar Cèsar.

El 7 de març de 45 aC va tenir lloc una escaramussa a prop de Soricaria, sortint vencedors els cesarians. Després daquesta derrota, davant del temor de desercions i linici de la primavera, Gneu Pompeu va mobilitzar el seu exèrcit i va presentar batalla a Cèsar.

                                     

9.1. Rebel lió a Hispània Batalla de Munda

Els dos exèrcits es van reunir a les planes de Munda, a prop dOsuna, en la Hispània meridional. Els conservadors es van situar en un turó fàcilment defensable. Iniciada la batalla va transcórrer llarg temps sense debatres a favor de cap bàndol, però finalment les tropes conservadores van interpretar erròniament que Tit Labiè estava fugint i van trencar les línies buscant refugi la ciutat de Munda. Tit Labiè va morir en el camp de batalla.

Larmada cesariana manada per Gai Didi va enfonsar la major part dels navilis pompeians en una batalla naval propera a Cartagena, comandats per Publi Ati Var, avortant qualsevol intent de fugida per mar, Gneu Pompeu El Jove i el seu germà Sext van tractar de buscar asil a terra refugiant-se a Còrdova. Cèsar va deixar al seu llegat Quint Fabi Máxim el comandament del setge de Munda i va iniciar la persecució dels fills de Pompeu. Cèsar va capturar Còrdova on socultava Gneu Pompeu, matant tots els defensors com a correctiu per ocultar el seu enemic. El seu germà Sext Pompeu va aconseguir escapar.

La ciutat del Munda va sostenir per algun temps el setge, però després dun fallit intent de trencar el lloc es van lliurar 14.000 homes a Gai Didi. Va ser lúltim acte de resistència a Cèsar.

                                     

10.1. Conseqüències Legislació juliana

El calendari fins llavors vigent a Roma era un calendari solar amb 365 dies, sense incloure un dia més cada quatre anys. En no tenir en compte els anys de traspàs, amb el curs dels segles shavia produït un desfasament entre el calendari i les estacions. Durant la seva estada a Egipte, Cèsar va ordenar elaborar a lastrònom egipci Sosígenes un nou calendari basat en el sistema solar, de 365 dies i intercalant un any de traspàs cada 4 anys. Aquest calendari, dit Calendari julià, va ser utilitzat en occident fins la creació del calendari gregorià el 1582 que anul lava 3 anys de traspàs cada 400 anys. A les nacions Ortodoxes dEuropa de lEst va ser utilitzat fins a principis del segle xx. A més, després de la mort de Cèsar el mes del seu naixement va denominar-se Juliol.

Després de la seva victòria final a Hispània, i abans de tornar a Roma, Cèsar va recórrer les províncies occidentals dotant a moltes ciutats de la ciutadania romana, entre elles més de 20 ciutats hispanes; també va dotar de la ciutadania romana a tota la Gàl lia Transalpina. Aquests fets van preocupar a laristocràcia romana.

la seva tornada a Roma en va augmentar el nombre de senadors de 300 a 900, en una clara intenció de restar poder la classe tradicional del Senat, els optimates. Entre els nous senadors també hi havia ciutadans de províncies, entre ells els espanyols Titio, Decidi Saxa o Luci Corneli Balb Menor, i fins i tot lliberts com Publi Ventidi Bas. Va reformar les magistratures augmentant el nombre de magistrats, passant de quatre edils a sis, de vuit pretors a setze, i de vint qüestors a quaranta.

Va iniciar nous plans dassentament de ciutadans i creació de colònies a les noves províncies, amb nous assentaments de veterans i de més de 100.000 famílies dependents del subsidi de gra. Va repartir les terres públiques entre els més pobres, deixant de ser una càrrega per la República i iniciant el procés de romanització dOccident. La República va sofrir una liberalització econòmica reduint-se els impostos, i anul lant les taxes aranzelàries. Va dictar noves lleis, com la lex coloniae Ivliae Genetivae, que dotava a totes les noves colònies duna legislació similar la de Roma, amb cambres representatives, i la lex Iulia repentundis, que separava els poders militars dels governadors de províncies.

Cèsar va crear un ambiciós projecte durbanisme públic, iniciant carreteres, aqüeductes, ports, i noves ciutats, aixecades per acollir els nous colons. A Roma es va manar construir el Fòrum de Cèsar i va planejar construir una biblioteca, un nou teatre esculpit la roca del Capitoli, la construcció del temple més gran del món en el Camp de Mart i fins i tot havia decidit desviar el curs del sinuós riu Tíber, un obstacle per als seus plans durbanisme.

                                     

10.2. Conseqüències Assassinat de Cèsar

Després de la seva victòria, Cèsar va iniciar una sèrie de gests antirrepublicans. Solia caminar amb una toga púrpura igual com els llegendaris reis de Roma, es va fer construir un tron dor en el senat, va criticar que es retirés una corona duna de les seves estàtues i, durant una celebració al fòrum, Marc Antoni li va oferir una corona que Cèsar va rebutjar davant dels esbroncs de la gent.

Les províncies estaven acostumades als reis, però Roma no. Tots aquests esdeveniments van engrandir la desconfiança sobre les seves intencions, i molts creien que pretenia acabar amb la República i proclamar-se rei. Cèsar va ser assassinat per una conspiració de senadors que al legaven actuar en defensa de la República Romana.

Cèsar va deixar la seva herència política al seu renebot August, que junt amb Marc Antoni i Lèpid va lluitar contra els assassins de Cèsar en la denominada Tercera guerra civil romana. Ells tres formarien posteriorment el segon triumvirat, fins i tot la seva dissolució i linici de la Quarta guerra civil romana, i lascens dOctavià, que per acumulació de càrrecs i magistratures, es convertiria en el princep ; el primer Emperador dels romans.

                                     

10.3. Conseqüències Repercussió històrica

La victòria cesariana va convertir la República Romana en una abstracció, iniciant la transició cap al règim imperial que eliminaria el poder del Senat i les votacions per elegir els magistrats. Exceptuant petites excepcions com la República de Venècia, fins la revolució americana el món no coneixeria cap altra nació autogovernada per ciutadans.

Roma sempre ha estat interpretada i reinterpretada des de les perspectives de les diverses convulsions que ha sofert el món, però la segona guerra civil, i lencreuament del Rubicó tenen una especial importància per la civilització occidental. Les constitucions anglesa, francesa i nord-americana es van inspirar conscientment en lexemple de la República Romana.

Tanmateix, no tots els exemples seguits i les lliçons apreses de la República van donar lloc a estats lliures. Napoleó va passar de ser cònsol a emperador i durant tot el segle xix ladjectiu amb què sidentificava als règims bonapartistes era "cesaristes". El feixisme també es va inspirar en lèpoca de la segona guerra civil. El 1922, Benito Mussolini va propagar deliberadament el mite de la seva marxa heroica contra Roma, similar la de Cèsar. I no va ser lúnic:

                                     

11. Forces militars

La força principal dels dos exèrcits enfrontats era la infanteria pesada; les legions republicanes tardanes, particularment van ser reclutades en gran part pels dos bans entre homes sense ciutadania romana. Cada facció va arribar a comptar amb més duna dotzena de legions en el transcurs de la guerra, en composta cada una per prop de 3.500 homes.

Els auxiliars utilitzats van ser més nombrosos i més exòtics en els exèrcits pompeians, destacant en ells la utilització delefants de guerra, cavalleria pesada romana, capadocia i pòntica, cavalleria lleugera tràcia, gal la, armènia i númida, junt amb contingents dauxiliars dinfanteria lleugera, entre ells arquers, velites, foners, javaliners o llancers procedents de Macedònia, Beòcia, lÀfrica, Síria, Hispània i Tràcia.

                                     

12. Cronologia

  • 18 Assassinat de Publi Clodi Pulcre.
  • 52 aC
  • Gener
  • 25 Gneu Pompeu Magne és elegit cònsol únic de Roma.
  • Febrer
  • Setembre
  • Juli Cèsar derrota a Vercingetòrix, en Alesia.
  • Gener
  • 49 aC
  • 10 Juli Cèsar creua amb el seu exèrcit el Rubicó, iniciant la guerra civil.
  • 1 El senat romà rep loferta de Juli Cèsar de deixar seus comandament simultàniament amb Pompeu. El senat imposa una data per la qual Cèsar havia de lliurar el seu mando.
  • Pompeu aconsegueix fer-se la mar.
  • 19 Rendició de Corfinium.
  • 20 La meitat de lexèrcit pompeià es fa la mar amb destinació a Epir, Cèsar busca la resta de lexèrcit a prop de Bríndisi.
  • 13 Setge de Corfinium.
  • Febrer
  • Setge de Massilia.
  • Març
  • 29 Cèsar entra en Roma.
  • Juny
  • Cèsar arriba a Hispània.
  • Juliol
  • 30 Cèsar envolta lexèrcit dAfranius i de Petreius a Ilerda.
  • 2 Els pompeians es rendeixen finalment a Ilerda.
  • Agost
  • 24 El general cesarià Curió és derrotat a Àfrica del nord pel pompeià Publi Ati Var i el rei Juba I de Numidia.
  • Setembre
  • El cesarià Dècim Juni Brut Albí, derrota les forces navals de pompeianes a Marsella, mentre la forces navals cesarianas a lAdriàtic van ser derrotades a prop de Curicta.
  • 6 Marsella es rendeix la tornada de Cèsar de Hispània.
  • Octubre
  • Cèsar és designat com dictador, exerceix el càrrec durant 11 dies.
  • 4 Cèsar desembarca a prop de Dirraqui.
  • Gener
  • 48 aC
  • Juliol
  • 10 Batalla de Dirraqui.
  • Assassinat de Pompeu.
  • Agost
  • Pompeu fuig a Egipte.
  • 9 Batalla de Farsàlia.
  • Juli Cèsar és nomenat cònsol per un període de cinc anys.
  • Romanç entre Cèsar i Cleopatra.
  • 28 Cèsar arriba a Alexandria.
  • Setembre
  • Lluita a Alexandria, Egipte.
  • Maig
  • Cèsar derrota a Farnaces II de Pont, rei del Bòspor en la Batalla de Zela.
  • 47 aC
  • Els conservadors reprenen la resistència a lÀfrica.
  • 28 Cèsar desembarca en Àfrica.
  • Octubre
  • Mort de Metel Escipió.
  • Mort de Cató.
  • Febrer
  • 46 aC
  • 6 Batalla de Thapsus.
  • Pompeu i Tit Labiè, organitzen la resistència a Cèsar a Hispania.
  • Numídia és annexionada la República.
  • Cèsar és nomenat dictador per 10 anys.
  • 1 El calendari julià entra en vigor.
  • 45 aC
  • Gener
  • Març
  • 17 Batalla de Munda.
  • 7 Escaramussa en Solicaria.
  • Mort de Tit Labiè.
  • Mort de Gneu Pompeu.
  • Març
  • 44 aC
  • 15 Juli Cèsar és assassinat en els idus de març.
  • Juli Cèsar és nomenat dictator vitalici.
                                     

13.1. Bibliografia Fonts

  • - -. Guerra Civil. Obra completa. Traducció a càrrec de J. Calonge, 2 volums, bilingüe llatí-espanyol. Madrid: Editorial Gredos.
  • Cèsar, Gai Juli & autors del Corpus Cesarià. Guerra Civil; Guerra Alexandrina; Guerra dÀfrica; Guerra dHispània. 2005. Madrid: Editorial Gredos. ISBN 978-84-249-2781-3.
  • Volum II: Llibre III. 2a edició, 1989. ISBN 978-84-249-3531-3.
  • Volum I: Llibre I–II. 2a edició, 1994. ISBN 978-84-249-3530-6.
  • Suetoni Tranquil, Gai. Les vides dels dotze cèsars. Obra completa. Madrid: Editorial Gredos.
  • Plutarc. Vides paral leles. Obra completa. Volum VI: Alexandre & Cèsar; Agesilao & Pompeu; Sertorio & Eumenes. 2007. Madrid: Editorial Gredos. ISBN 978-84-249-2881-0.
  • - -. Guerra Civil. Traducció a càrrec de J. Calonge, un volum anotat, llatí, 6ª edició revisada, 1995. Madrid: Editorial Gredos. ISBN 978-84-249-3393-7.
  • Volum I: Llibres I–III. 1992. ISBN 978-84-249-1494-3.
                                     

13.2. Bibliografia Obres modernes

  • Fuller, J. E. C. Batallas decisivas del mundo occidental y su influencia en la historia. Barcelona, Luis de Caralt, 1963.
  • Guglielmo, Ferrero. Grandeza y decadencia de Roma. Còrdova, Edicions Siglo Veinte, 1952.
  • Holland, Tom. Rubicón. Auge y caída de la República Romana.
  • Kinder y Hilgman. Atlas histórico mundial. Madrid. Edicions Istmo, 1972.
                                     

14. Enllaços externs

  • Llibre Tercer
  • Llibre Segon
  • Comentaris de la guerra civil. Juli Cèsar
  • Llibre Primer
  • En guàrdia! 12 - La guerra civil entre Pompeu i Cèsar català
  • Guerres cesarianes en la Enciclopèdia Aragonesa
  • Satrapa1.com, Anàlisi dels preparatius i la batalla de Farsàlia
  • Les legions de Juli Cèsar Arxivat 2007-01-20 a Wayback Machine.