Топ-100
Back

ⓘ Humor gràfic és el terme amb el qual es designa una gamma diversa dobres gràfiques realitzades per la premsa, des dacudits duna sola vinyeta i caricatures fins ..




                                               

Indicador

"Indicador" té aquests significats: Indicador ocell, ocells que conformen la família dels indicatòrids Indicatoridae, a lordre dels Piciformes Indicador de funció, eina dajuda visual que funciona en situar o prémer el ratolí sobre algun element gràfic Espècie indicadora Indicador de nivell Indicador redox: substància química que detecta canvis per a valoracions redox reaccions doxidació-reducció. Indicador Públic de Renda dEfectes Múltiples IPREM, índex de referència a Espanya pel càlcul del llindar dingressos Planta indicadora Targeta indicadora dhumitat HIC: targeta impregnada de substàn ...

                                               

Paradoxa del dissenyador

Podem definir la paradoxa del dissenyador o paradoxa de la interfície dusuari com un succés que evidencia que a mesura que el disseny dun dispositiu, material o objecte més complex i sofisticat, menys consideració li és atribuïda al dissenyador o creador de tal objecte. Un clar exemple daixò resideix en el sorgiment dels diferents iPhones, la gran tecnologia dels quals fa eclipsar el mèrit que el dissenyador daquests es mereix. El fet que esdevingui la paradoxa del dissenyador no deixa de ser una conseqüència del comportament humà davant dels plaers multiplicats i succeïts que la tecnologi ...

                                               

Espectre (desambiguació)

"Espectre" té aquests significats: Espectre nuclear, radiació corpuscular emesa per un núclid que experimenta una transformació radioactiva. Espectre alfa Física Espectre beta Espectre duna radiació corpuscular, espectre denergia de les partícules o corpuscles contingudes en la radiació emesa per una substància radioactiva. Espectre de freqüències és el gràfic que mostra com és la descomposició dun senyal ondulatori en el domini freqüencial. Espectre de fluctuacions és el conjunt de variacions de lamplitud de les fluctuacions de lescala angular. Espectre radioelèctric, conjunt dones electr ...

                                               

Aura

Aura Kuwaliya, ciutat de Kuwaliya regne anatòlic vassall dels hitites Vall dAura, vall pirinenca, entre Bigorra i Comenge Comtat dAura, jurisdicció feudal de Gascunya centrada la Vall dAura Aura mitologia, deessa de la brisa Aura Pokémon Miscel lània Aura disc, disc del grup Asia Aura òpera, òpera de Amilcare Zanella Aura Google Chrome Conjunt deines per la interfície gràfica de Google Chrome en substitució de GTK+ 2. Aura espiritualitat, en parapsicologia i segons certes nocions religioses i espiritualistes, és un halo que emet el cos humà i que lenvolta

                                               

Sebastián Silva Irarrázabal

Fill dAlejandro Silva y de Soledad Irarrázabal, és el segon de set germans. Estudià al Colegio del Verbo Divino i, posteriorment, a lEscuela de Cine de Chile 1998-2000. Després, en els dos anys següents, va seguir anglès avançat la Universitat McGill, a Mont-real, Canadà. Va realitzar, a més, un curs de francès a lInstitut Cultural Francès i va assistir a un taller danimació realitzat per Tomás Wells. En lestiu de 2003 va estar en un taller de figura humana avançada la Universitat Catòlica i, va prendre classes dhistòria del cinema i relat cinematogràfic guió amb Pedro Peirano 2005 i 2006. ...

                                               

Llengua dâw

La llengua Dâw pertany la família lingüística nadahup. És parlat per unes cent persones de la comunitat indígena dâw, nativa de la part nord-occidental de lEstat de lAmazones, al Brasil. La majoria dels dâw també tenen coneixements de nheengatu i de portuguès. Se sap que hi havia una varietat, ja extingida, amb el nom de Kurikuriaí o Kurikuriarí. Les diferències quant al dâw són principalment de naturalesa sociolingüística, ja que hi ha un cert nivell dintel ligibilitat.

Humor gràfic
                                     

ⓘ Humor gràfic

Humor gràfic és el terme amb el qual es designa una gamma diversa dobres gràfiques realitzades per la premsa, des dacudits duna sola vinyeta i caricatures fins a autèntiques historietes, tires còmiques o pàgines senceres. En general, abunda la sàtira de política i social.

                                     

1. Origen

La premsa, de bon principi va incloure dos tipus de gràfics: les il lustracions, imatges que acompanyen el text i que amb una intenció didàctica o estètica el que fan és complementar-lo; i les caricatures, paraula que denominava qualsevol imatge de caràcter satíric o còmic, que no acompanyen un text sinó que tenen sentit per elles mateixes i contenen un visatge crític. Avui en dia, del que aleshores se nanomenava caricatura, i que és ladaptació del terme caricatura en el sentit que li donaren els anglesos que per la seva part adoptaren el terme del caricare italià, en català en diem humor gràfic. Però en moltes obres, sobretot anteriors als anys 20 del segle xx, caricatura i humor gràfic són sinònims. Per això Hogarth, Goya o Lautrec es consideren grans caricaturistes, quan en realitat el que feien eren imatges satíriques. La Caricatura catalana es correspon al portrait chargé, retrat dun personatge real exagerant-ne o simplificant-ne les faccions per aconseguir un efecte satíric o purament estètic.

                                     

1.1. Origen Debat terminològic

Molts autors no estan dacord amb el terme humor gràfic, car sobretot troben inadequat per a les seves obres el mot "humor" al considerar que ells realitzen sàtira gràfica, on no hi ha lobligació de fer riure, cosa que, en canvi, sembla implícita en laltra denominació. Ivan Tubau apunta una definició a El humor gráfico en la prensa del franquismo 1987 que eximeix lacudit de la necessitat de fer riure, car diu que lacudit gràfic "es un juego con ideas expresado mediante dibujos, con o sin la ayuda de palabras". Anys abans, Junceda, en el seu Assaig sobre lhumorisme gràfic 1936 certificà la proximitat entre els humoristes gràfics i els poetes; el dibuixant Màximo qualificà lhumor gràfic de gènere literari; Perich considera el gènere com un mitjà que li permet expressar un seguit de missatges o idees; i Mingote considera la vinyeta dactualitat més propera al document que a lobra dart. Kap, al catàleg "Trazos, un siglo de ilustración y buen humor en Mundo Deportivo" 2006 escriu: "És un género de opinión, aunque el humorista no construye a través de palabras sino de imágenes".

El dibuixant dhumor també pot ser anomenat dibuixant satíric, dibuixant còmic, ninotaire, acuditaire, humorista gràfic, caricaturista, vinyetista, opinador gràfic, etc.

                                     

2. Història

Si bé hi ha un seguit dantecedents clars, hi ha qui faria començar la història de lhumor gràfic ben bé fins als dibuixos de les parets de les coves dAltamira, no es pot posar en dubte que el gènere està lligat al creixement i desenvolupament de la premsa escrita.

                                     

2.1. Història Inicis

La sàtira gràfica, que beu de les fonts de la sàtira literària però utilitzant les eines dels artistes gràfics, sestructura com a llenguatge innovador i de gran acceptació des del moment en què li és possible una ràpida fabricació i uns tiratges massius. Es poden citar com a antecedents les pintures dels Cranach, Brueghel, El Bosco o Teniers, i encara més els dibuixos "carregats" daquí ve el terme caricatura dels Carracci, Bernini o Da Vinci. Però és la possibilitat de realitzar i distribuir còpies daquestes imatges grotesques el que acaba per definir el gènere, per això el naixement de lhumor gràfic no serà fins a laparició dels gravats de Hogarth i Goya. A Catalunya hi ha la tradició de les auques, que sempelta amb la daquesta disciplina, essent un fenomen autòcton i que mereix el seu estudi particular. Lauca no ha influenciat excessivament la història de lhumor gràfic mundial, però sí que deixa rastre en les manifestacions humorístiques catalanes, com lobra de Xavier Nogués, Apa, Josep Maria de Martin, Toni Batllori o Kap.

Tot plegat afavorirà laparició dun nou tipus de premsa específica. El 1825 apareix La Caricature a França, la revista datzarosa existència dirigida per linefable Philippon, que acollirà les imatges de la primera generació brillant de caricaturistes -Daumier, Gill, Gavarni, o Doré- i que serà la primera duna llarga llista de publicacions de caràcter satíric.



                                     

2.2. Història Orígens catalans

A Catalunya, les publicacions pioneres són El Lechuguino la Dernière, aparegut el 1830, i que serà seguida per El Carlino 1836, Sancho Gobernador 1836 Lo Pare Arcàngel, que serà la primera publicació satírica escrita en català i que veu la llum lany 1841. La majoria de les publicacions es dediquen a realitzar una furibunda crítica política aixoplugades sota el paraigües de la sàtira, i tindran contínues topades amb la censura. El Cañón Rayado 1859, Gil Blas 1864, o La Flaca 1869, són les publicacions més significatives daquest període, tant per la seva duració com per la qualitat dels col laboradors gràfics, amb noms com Francisco Ortego, Josep Lluís Pellicer o Tomàs Padró, que formen la generació pionera de lhumor gràfic del nostre país. Barcelona serà la seu dalgunes de les millors publicacions humorístiques del país, des de La Campana de Gràcia 1870 i LEsquella de la Torratxa 1879, fins a Cu-cut! 1902, En Patufet 1904, Papitu 1908, Picarol 1912, Cuca Fera 1917, LEstevet 1921, Xut! 1922, o El Be Negre 1931.

La vinyeta humorística es desenvoluparà en aquestes publicacions fins al seu format actual, amb diverses generacions dartistes gràfics dextraordinari talent que se succeeixen fins al desastre de la guerra civil. Apel les Mestres, Manuel Moliné o Llorenç Brunet, complementen els noms de la primera generació, amb un grafisme encara clàssic de dibuix que encara no havia aconseguit separar-se de lacademicisme Mestres serà el dibuixant que més experimentarà i trobarà nous camins gràfics, que constituiran els fonaments de lescola catalana dhumoristes. La següent fornada la formaran Josep Costa "Picarol", Gaietà Cornet, Joan Llaverias, Feliu Elias "Apa", Joan G. Junceda, Ricard Opisso, Romà Bonet "Bon", Lluís Bagaria, o Xavier Nogués, que són els que aconsegueixen elevar el llistó de lhumor gràfic català i fer que aquest sigui universalment reconegut com evidencien tant lespecialista John Grand-Carteret, al pròleg del llibre de dibuixos Kameraden, com Fernando García Barros al seu llibre de dos volums La Caricatura Contemporánea 1916, on ja distingeix "lescola catalana" de la resta de dibuixants satírics i humorístics de les terres de la península:

"Por eso resulta muy justo afirmar que hoy residen en Cataluña los humoristas españoles perfectamente capacitados para obtener un puesto en la evolución universal de dicho arte. Verdaderos maestros que junto a una gráfica notable, dominadora de la psicología, colocan muy a menudo, el acierto de unas leyendas que no he visto ni he podido aplaudir en Madrid."

Una tercera generació de qualitat igual o superior va veure estroncada la seva consolidació per linici de la Guerra Civil espanyola lany 1936: Avel lí Artís-Gener "Tísner", Benigani, Artur Moreno, Josep Bartolí, Jaume Juez "Xirinius", Ernest Guasp o Martí Bas són alguns dels noms daquesta prometedora promoció que tanmateix no va poder desenvolupar amb normalitat el potencial que hauria fet eclosió si les circumstàncies no haguessin estat tan tràgiques.

                                     

2.3. Història Humor post-guerra

Després de la guerra, pràcticament tan sols Valentí Castanys i Joaquim Muntañola feren denllaç entre els dibuixants dabans de la guerra i les noves fornades dartistes del llapis. Lhumor gràfic, pel que té de subversiu, fou desterrat dels mitjans que tan sols publicaven vinyetes intranscendents dhumor tou. Molts dibuixants es refugiaren en el món de la historieta, publicant obres a les revistes infantils, els cómics i al camp de la il lustració, en revistes com TBO, Bruguera, lInfantil, Tretzevents o Cavall Fort. la premsa, i treballant sota lesguard ferotge de la censura, hi comencen a despuntar Conti, Cesc, Peñarroya, Cifré, Garcia Lorente, un recuperat Tísner, Cerón i finalment el Perich, pedra de toc del que en els anys 70 sanomenarà "boom" de lhumor gràfic.

La llei de premsa de Fraga, que abolia la censura prèvia, i els aires de canvi, portaren a lèpoca en què es fa cert el tòpic que a través dun acudit es poden dir moltes més coses que a través duna editorial. Aquest "boom" propicià que nous valors apareguessin en el panorama de lhumor gràfic. Els joves daleshores són els veterans davui: Toni Batllori, Fer, José Luis Martín, Tom, Romeu, LAvi, Òscar Nebreda, Joma, Ja, Ivá, Ferreres o Guillén, als que es poden afegir els traspassats Gin, Ivá, i Oli. Si bé la línia que separa lhumor gràfic de la historieta sempre ha estat confusa, i molts humoristes han dibuixat historietes i historietistes han realitzat acudits, duns anys ençà la cosa encara ha anat a més, perquè les principals revistes dhumor han seguit el model de la nord-americana Mad per a realitzar la sàtira dibuixada, utilitzant més la historieta que no pas lacudit. El Jueves 1977 nés lexemple paradigmàtic, ja que és una revista dhistorietes dhumor, no pas dhumor gràfic pròpiament dit. En canvi lhumor gràfic ha estat present a les revistes catalanes El Be negre amb potes rosses 1977, El Drall 1988 o El Triangle 1990, que si bé avui en dia és un setmanari dinformació, va començar com a èmul de la publicació satírica francesa Le Canard enchainé. A banda daquestes, magre és el balanç pel que fa a publicacions dhumor gràfic catalanes, que sha hagut de refugiar a les comarques, si bé amb col laboracions de primer nivell, tant gràfiques com literàries: El Pardal Moderat a Vic, Empordà Funeral, La Comarca Carlina a Olot, LEscudella i carn dolla de Berga i, lúnica que encara viu, la tarragonina Deliróplis. Aquestes són els intents més notables de recuperar una tradició catalana, la de les publicacions satíriques.

Avui dia, al panorama de lhumor gràfic català, tot i que pocs poden publicar amb regularitat en la nostra llengua –cosa que més aviat culpa del migrat panorama editorial–, shi troben novament alguns dels humoristes més rellevants de la península: Toni Batllori, Miquel Ferreres, Joma, Fer, Jap. També hi ha encara un seguit de veterans al peu del canó: Romeu, Òscar Nebreda, Kim, LAvi, Alfons López, Ventura, Nando, Guillén, Bié o Puyal. I, finalment, uns quants nous valors que apunten tant la consolidació del gènere com a una renovació estètica i conceptual: Manel Fontdevila, Monteys, Pallarés, Faro, Kap, Pepe Farruqo, Juanjo Sáez o Jordi Labanda.

Lany 2016 va obrir les seves portes Humoristan, un museu digital dedicat a lhumor gràfic que té la seva seu a Barcelona.



                                     

3. Bibliografia

  • HELLER, Steven / ANDERSON, Gail. Savage mirror. The art of contemporary caricature. New York: Watson-Guptill, 1992
  • SANCHEZ De PALACIOS, Mariano. Los dibujantes de España. Madrid: Ediciones Nuestra Raza, 1935
  • HOFMANN, Werner. Caricature from Leonardo to Picasso. New York: Crown, 1957
  • CAPDEVILA, Jaume. Trazos, un siglo de ilustración y buen humor en Mundo Deportivo. Barcelona: Mundo Deportivo, 2005
  • CHUMY CHUMEZ. 50 años de humor español. Madrid: Ediobser / El Independiente, 1991
  • WIRTH, Rafael / CAPDEVILA, Jaume. Señor director… La ciudad, vista con los ojos de los lectores y los humoristas gráficos. Barcelona: La Vanguardia, 2006 Col. "Barcelona, una ciudad de vanguardia", n. 17
  • VILABELLA Guardiola, José Manuel. Los humoristas. Barcelona: Amaika, 1975
  • VALLS, Mª de los Angeles. La caricatura valenciana en la II República. Valencia: Ayuntamiento de Valencia, 1999
  • COLOMBANI, Philippe. Notre siècle en caricature. Paris: Atlas, 1981
  • TUBAU, Ivan. El humor gráfico en la prensa del franquismo. Barcelona: Mitre, 1987
  • BARROS, Bernardo G. La caricatura contemporánea II vols. Madrid: Editorial América, 1916
  • VV.AA. El dibuix a Catalunya. 100 dibuixants que cal conèixer. Barcelona: Pòrtic, 2004
  • GOMBRICH, E. H. / KRIS, E. Caricature. Middlesex: The King Penguin Books, 1940
  • BOZAL, Valeriano. La ilustracin gráfica del siglo XIX en España. Madrid: Comunicación, 1979
  • OSTERWALDER, Marcus. Dictionaire des ilustrateurs 1890-1945. Neuchâtel: Ides et Calendes, 1992
  • Solà i Dachs, Lluís. El be negre i els seus homes. II vols. Barcelona: Edhasa, 1977
  • DÍAZ-PLAJA, Fernando. "La caricatura española en la Guerra Civil". Tiempo de Historia, núm. 73. Madrid: Prensa periódica SA, 1980
  • MAS PEINADO, Ricard. Els artistes catalans i la publicitat 1888-1929. Barcelona: Parsifal, Barcelona, 2002
  • Solà i Dachs, Lluís. La caricatura política i social a Catalunya 1865-2005. Barcelona: Duxelm, 2005
  • VV.AA. En Patufet 1904-1938. Antologia i història. Barcelona: Els llibres del Castell / Fundacio Folch i Torres, 2004
  • SOLO, Francois; SAINT-MARTIN, Catherine: Dico Solo. Plus de 5000 dessinateurs de presse & 600 suports en France de Daumier à lan 2000. Vichy: Aedis, 2004
  • TILLIER, Bertrand. La Républicature. La Caricature polítique en France 1870-1914. Paris: CNRS Editions, 2002
  • FREEDBERG, David, El poder de las imágenes. Madrid: Cátedra, 1989
  • FIGUERES, Josep Ma. Cuca fera. Barcelona: AUSA, 1987
  • CESC, SOLÀ i DACHS, Lluís. Lhumor culer. Barcelona: Barcanova, 1998
  • CASTILLO, Montserrat. Grans il lustradors catalans. Barcelona: Barcanova / Biblioteca de Catalunya, 1997
  • MOREIRO, Julián, PRIETO, Melquíades. El Humor en la transición. Diciembre de 1973-Diciembre de 1978. Madrid: Edaf,2001
  • GUIRAL, Antoni. Cuando los cómics se llamaban tebeos, la escuela Bruguera 1945-1963. Barcelona: El Jueves, 2004
  • SHIKES, Ralph E. The indignant eye. Boston: Beacon Press, 1969
  • Riera Pujal, Jordi PDF, Humoristan, Un any dhumor gràfic
  • VV.AA. Humor gráfico español del siglo XX. Madrid: Salvat/Alianza Editorial, 1970
  • CUADRADO, Jesús. Atlas Español de la cultura popular. De la historieta y su uso, 1873-2000 II Vols. Madrid: Ediciones Sinse Ntido, 2001
  • THARRATS i VIDAL, Joan Josep. Art de la il lustració la Catalunya del segle XX. Barcelona: Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi, Barcelona, 1994
  • ROGLAN, Joaquim. Revistes dHumor a Catalunya, 1972-1992. Barcelona: Diputació de Barcelona/ Col legi de Periodistes de Catalunya, 1996
  • GOMBRICH, Ernst H. La imagen y el ojo. Madrid: Debate, 2000
  • JUNCEDA i SUPERVIA, Joan G. Assaig sobre lhumorisme gràfic. Barcelona: Institut Català de les arts del Llibre, 1936
  • Solà i Dachs, Lluís. Un segle dhumor català. Barcelona: Bruguera, 1973
  • CAPDEVILA, Jaume. Bagaria. La guerra no fa riure. Caricatures antifeixistes La Vanguardia 1936-1938. Barcelona: Duxelm, 2007
  • SABELLI FIORETTI, Claudio. Enciclopedia della satira politica. Roma: Panorama, 1979
  • ROCA, Javier, FERRER, Santiago. Humor político en la España contemporánea. Madrid: Cambio 16, 1977
                                     
  • L humor negre és un estil de fer humor sàtira o comèdia, en què els temes o objectes de la paròdia són els relacionats amb la mort, desgràcies, malaltia
  • Margaret Cho Vegeu també: Humor negre, Tira còmica, Humor gràfic Autoironia, Humor en els animals, i Història de l humor How moods affect our health
  • del programa de sàtira Polònia. 2017 - José María Pérez Peridis en humorisme gràfic Òscar Andreu i Fernández i Òscar Dalmau i Alcaine pel programa La
  • internacionals d humor gràfic havent aconseguit un premi Humoris Causa a la bienal Humor i Fantasia Itàlia i mencions al Festival Internazionale di Humor gráfico
  • imiten o suggereixen el moviment natural dels éssers vius. El dibuix d humor o humor gràfic és el que inclou missatges irònics o satírics, fet amb un estil
  • Els gràfics 3D per ordinador en anglès 3D computer graphics són treballs d art gràfic creats amb ajuda d ordinadors i programes especials 3D. En general
  • escriptor, estudiós i divulgador del còmic i l humor gràfic Va estudiar dibuix, pintura, disseny gràfic i fotografia a l escola Eina de Barcelona. Ha
  • a la Mostra d Humor Social que se celebra anualment en aquesta universitat, juntament amb l Associació Internacional d Humoristes Gràfics FECO - Espanya
  • les publicacions col lectives Humor gráfico galego, Os humoristas e a lingua o Humor y tolerancia, From Galicia whit humor Visto para sentencia - vamos a
  • maig de 1931 - Barcelona, 25 de desembre de 2016 fou una dibuixant, humorista gràfica o ninotaire i periodista en català i castellà i escriptora catalana