Топ-100
Back

ⓘ Història de lart. Lart prehistòric és el que desenvolupà lésser humà des del paleolític superior fins al neolític, períodes on van sorgir les primeres manifesta ..



Història de lart
                                     

ⓘ Història de lart

Lart prehistòric és el que desenvolupà lésser humà des del paleolític superior fins al neolític, períodes on van sorgir les primeres manifestacions que es poden considerar com a artístiques. Al paleolític, lhome es dedicava la caça i vivia en coves, elaborant lanomenada pintura rupestre. Durant el neolític, es torna sedentari i es dedica a lagricultura, amb societats cada vegada més complexes en les que té més importància la religió, com es pot observar en els monuments megalítics, i inicia la producció de peces dartesania. Representades com a escultures, apareixen unes exuberants figures femenines de pedra en una exaltació artística de la fertilitat; són les "venus prehistòriques", com la Venus de Willendorf i la Venus de Lespugue. A partir del segle v aC, en el darrer període de ledat del ferro, els celtes van desenvolupar la cultura de La Tène, propagant-la per tot Europa; va representar una evolució de lart de la cultura de Hallstatt.

Lart ibèric és lart que es va desenvolupar la península Ibèrica de manera coetània la cultura de La Tène, principalment a Andalusia i la zona de llevant i, en menor mesura, la Meseta Central i al sud de França. Larquitectura es basava en els murs adovellats, realitzant arcs i voltes falses per aproximació de filades. Les ciutats sacostumaven a construir en acròpoli, com a Azaila, Ullastret i Olèrdola. Lescultura es va desenvolupar notablement, destacant les "dames", com la Dama dElx i la Dama de Guardamar.

                                     

1. Antiguitat

Lart egipci era intensament religiós i simbòlic. Destaquen en arquitectura les mastabes, les piràmides i els hipogeus, com els de la Necròpolis de Gizeh i la Vall dels Reis. Lescultura i la pintura mostren la figura humana de forma realista, encara que hi ha un excés de hieratisme i esquematisme a causa de la rigidesa dels seus cànons simbòlics de la seva religió.

Lart mesopotàmic es desenvolupà la zona compresa entre els rius Tigris i Eufrates, on es van anar succeint diverses cultures, com la dels sumeris, els accadis, els assiris i els perses. Dins larquitectura destaquen els ziggurats, uns grans temples de forma graonada i piramidal. Pel que fa a lescultura, es desenvolupà en talla exempta o relleu, en escenes religioses, de caça i militars, amb la presència de figures humanes i animals reals o mitològics.

A lAntiga Grècia es van desenvolupar les principals manifestacions artístiques que van marcar levolució de lart a Occident. Després duns inicis desplendor de les cultures minoica i micènica, lart grec es va desenvolupar en tres grans períodes: larcaic, el clàssic i lhel lenístic. En larquitectura, són ben representatius els temples, que presenten tres ordres constructius diferenciats: el dòric, el jònic i el corinti. Destaca especialment el conjunt de lAcròpolis dAtenes. En escultura predominà la representació del cos humà, amb una evolució des de formes inicials més rígides i esquemàtiques, passant pel naturalisme del període clàssic –amb lobra de Miró, Fídies i Policlet–, fins al recarregament i la sinuositat del període hel lenístic. Aristòtil descriu ja tècniques intel lectuals com loratòria, i distingeix entre les arts que feien possible una "educació liberal" –com ara la gramàtica, la lògica, la retòrica o la geometria–, i les que implicaven el treball amb les mans i, per tant, eren "servils i per sota de la dignitat dun cavaller".

Lart romà, amb lart etrusc de precedent, va rebre la influència de lart grec. Gràcies a lexpansió de lImperi Romà, lart clàssic grecoromà va arribar a quasi tots els racons dEuropa, nord dÀfrica i el Pròxim Orient, fixant les bases de lart occidental. En larquitectura civil van destacar grans enginyers i constructors que construïren carreteres, ponts, aqüeductes i altres obres urbanístiques, així com temples, palaus, teatres, amfiteatres, circs, termes i arcs de triomf. Lescultura, inspirada en la grega, se centra igualment en la figura humana –encara que amb més realisme– sense que els importés mostrar defectes que eren ignorats per la idealitzada escultura grega. La pintura és coneguda sobretot per les restes trobades a Pompeia i destaca especialment la tècnica del mosaic.

Lart paleocristià és el resultat de laparició del cristianisme i es va generar al llarg de lImperi. Va adquirir estatus oficial després de la conversió al cristianisme de lemperador Constantí I el Gran. Lart paleocristià va reinterpretar tant les formes clàssiques com les jueves, per servir com a vehicle dexpressió de la nova religió oficial, tot i que es va produir una atomització destils per zones geogràfiques. Com a tipologia de larquitectura paleocristiana, destaca la basílica, mentre que en lescultura prevalen els sarcòfags i també –com a lèpoca romana– la pintura i el mosaic.

Lart preromànic està constituït per diversos estils desenvolupats a Europa a partir de la caiguda de lImperi Romà; aquest estil perdurà, aproximadament, fins a lany 1000. La fusió de la cultura clàssica amb la dels nous pobladors dorigen germànic generà les diverses nacionalitats que conformaren el continent europeu. Sengloben en aquesta fase diversos estils dun marcat caràcter regional, des de lart visigòtic i dels altres pobles germànics, lart cèltic –especialment a les Illes Britàniques– i lart viking, passant per lart asturià, lart carolingi i lart otonià.

La música té la seva pròpia història. Lobra de Boeci 480-525, "De institutione música", va estendre la seva influència durant lalta edat mitjana. El papa Gregori I 540-604, juntament altres papes anteriors o posteriors malgrat que la tradició només lassenyala a ell, renovà el cant litúrgic. El document "Ordini romani" trobat al monestir de Saint Gail en un manuscrit del segle ix, descriu el cerimonial romà des del segle vi fins al ix, i en ell satribueix al conjunt de papes, encapçalats pel citat Gregori I, haver organitzat el cicle de cants per tot lany. Lanomenat cant gregorià, fou així, el primer conjunt sistemàtic de música i el preludi de la notació musical actual.

                                     

2. Edat mitjana

Lart romànic representà el primer estil de la cultura europea occidental de caràcter internacional, amb una identitat plenament consolidada després de la transformació del llatí en les llengües vernacles. De caràcter eminentment religiós, quasi tot lart romànic està dirigit a lexaltació i divulgació del cristianisme. Larquitectura destaca per lús de la volta de canó i larc de mig punt, iniciant-se la construcció de grans catedrals i monestirs, que continuarà durant el gòtic. Lescultura es va desenvolupar principalment en el bastiment arquitectònic; era de caràcter religiós, amb figures esquematitzades, sense realisme, dun signe simbòlic. Les mostres més interessants dimatgeria medieval van ser de dos tipus: el Crist Majestat i la Mare de Déu amb lInfant, que es van crear principalment a les valls dels Pirineus. La pintura és preferentment mural, també de signe religiós i amb figures esquemàtiques.

Lart gòtic va desenvolupar-se entre els segles XII i XVI, una època duna gran expansió econòmica i cultural. Larquitectura va patir una profunda transformació, amb formes més lleugeres, més dinàmiques i amb una millor anàlisi estructural que va permetre fer edificis més estilitzats, amb més obertures i, per tant, una millor il luminació. Van aparèixer noves tipologies com larc ogival, la volta de creueria, i la utilització de contraforts i arcbotants que permetien sostenir millor lestructura de ledifici, fent possible interiors més amplis, decorats amb vitralls i rosasses. El retaule va ser el suport per la pintura narrativa i lescultura va lluir de manera destacada en les portades de les catedrals i, a més a més de relleus, es realitzaren imatges exemptes als mainells i dins de fornícules.

                                     

3. Edat moderna

El renaixement fou una època de gran esplendor cultural a Europa; la religió va deixar pas a una concepció més científica de lhome i lunivers, i sorgí lhumanisme. Els nous descobriments geogràfics van fer que la civilització europea sexpandís per tots els continents, i la invenció de la impremta va suposar una universalització més important de la cultura. Durant el Trecento, a Itàlia, les al lusions de Dant a Cimabue i a Giotto, o les de Petrarca a Simone Martini constitueixen el preludi del renaixement. Lart sinspira en el classicisme grecoromà, per la qual cosa es parla dun "renaixement" artístic després de lobscurantisme medieval. Inspirat en la natura, sorgeixen nous models de representació, com lús de la perspectiva. Larquitectura va recuperar els models clàssics, tornats a elaborar amb un concepte més naturalista i amb bases científiques; destaquen Filippo Brunelleschi, Leon Battista Alberti i Bramante. Lescultura va cercar igualment la idealitzada perfecció del classicisme, com sobserva a lobra de Lorenzo Ghiberti, Donatello o Juan de Juni.

El manierisme representà levolució de les formes renaixentistes; es va abandonar la natura com a font dinspiració per cercar un to més emotiu i expressiu, cobrant importància la interpretació subjectiva que lartista fa de lobra dart. Larquitectura adquireix un signe més efectista i equilibrat, i cal destacar lobra dAndrea Palladio i Miquel Àngel. En escultura, sobresurt Miquel Àngel, amb unes obres dun gran dinamisme on ressalta lexpressió de la persona representada; també cal citar Benvenuto Cellini i Giambologna. La pintura té un segell més capritxós, extravagant, amb gust per la forma sinuosa i estilitzada, destacant en primer lloc –com en les altres arts– Miquel Àngel, amb artistes com Bronzino, Correggio, Ticià, Tintoretto i El Greco.

El barroc fou una època de grans disputes en el terreny polític i religiós. Sorgí una divisió entre els països catòlics contrareformistes, on saferma lestat absolutista, i els països protestants, de signe més parlamentari. Lart es tornà més refinat i ornamentat, amb pervivència dun cert racionalisme classicista però amb unes formes més dinàmiques i efectistes, amb gust pel sorprenent i anecdòtic, per les il lusions òptiques i els efectes teatrals. Larquitectura, sota unes línies clàssiques, assumí unes formes més dinàmiques, amb una exuberant decoració; destaquen artistes com Gian Lorenzo Bernini o Francesco Borromini. Lescultura adquirí el mateix caràcter dinàmic, sinuós, expressiu i ornamental; destaca també Bernini, i en lescultura religiosa, Pedro de Mena i Francisco Salzillo. La pintura es va desenvolupar en dues tendències contraposades: el naturalisme i el classicisme. El naturalisme es basa en una estricta realitat natural, amb el gust pel clarobscur –lanomenat tenebrisme–, amb Caravaggio i Georges de La Tour com a capdavanters. El classicisme és també realista però amb un concepte de la realitat més intel lectual i idealitzada; sobresurten Annibale Carracci, Nicolas Poussin i Claude Lorrain. A part daquests dos corrents, hi va haver infinitat descoles, estils i autors de signe molt divers, però destaquen dues escoles regionals: la flamenca, amb Rubens, Van Dyck, i lholandesa amb Rembrandt i Johannes Vermeer. A Espanya sobresurt la figura de Velázquez, així com José de Ribera, Francisco de Zurbarán i Bartolomé Esteban Murillo.

El rococó es desenvolupà durant el segle xviii. És un estil amb un gran sentit de la decoració i el gust per lornament, portats a un paroxisme de riquesa, sofisticació i elegància. Larquitectura rococó sassentà sobretot a França i Alemanya. Lescultura presenta un aire gràcil, refinat, com saprecia a lobra de Jean-Antoine Houdon; la pintura, mostra lexaltació religiosa o el paisatgisme vedutista a Itàlia, les escenes cortesanes de Watteau i Fragonard a França, passant pel conreu del retrat de Joshua Reynolds i Thomas Gainsborough Anglaterra. Francisco de Goya en els seus començaments va practicar un cert estil rococó que va anar evolucionant fins al romanticisme.

El neoclassicisme, després de la Revolució francesa, representa lapogeu de la burgesia i afavorí el ressorgiment de les formes clàssiques, més pures i austeres, en contraposició als excessos ornamentals del barroc i el rococó, que sidentificaven amb laristocràcia. Larquitectura neoclàssica passa a ser més racional, de signe funcional i un cert aire utòpic. Lescultura, amb el corresponent referent de lart grecoromà, va tenir com a principals figures, Antonio Canova i Bertel Thorvaldsen. La pintura, per la seva banda, va mantenir un segell auster i equilibrat; en aquest camp, cal destacar Jacques-Louis David i Ingres.



                                     

4. Edat contemporània

En el terreny de lart al pas del segle xviii al XIX, sinicia una evolució dels estils dun gran dinamisme. Cronològicament, se succeeixen cada vegada amb més rapidesa, en un procés que culminarà al segle xx amb una atomització destils i corrents que conviuen i es contraposen, sinflueixen i senfronten.

                                     

5. Segle xix

Larquitectura vuitcentista va evolucionar molt intensament a causa dels avenços tècnics que van acompanyar la Revolució Industrial; la incorporació de nous materials, com el ferro i el formigó, van permetre la construcció destructures més sòlides i diàfanes. Estilísticament, la primera meitat de segle es va caracteritzar per un cert eclecticisme de les formes, així com un retorn dels estils precedents que es reinterpretaren a partir de concepcions més modernes. És lanomenat historicisme, que va produir moviments com ara el neoromànic, el neogòtic o el neobarroc, entre daltres. la fi del segle va sorgir el modernisme, que va suposar una gran revolució en el terreny del disseny, amb personalitats com Víctor Horta, Otto Wagner, Antoni Gaudí, Lluís Domènech i Montaner i Josep Puig i Cadafalch.

El romanticisme fou un moviment duna profunda renovació en tots els gèneres artístics. Els romàntics van posar especial atenció en el terreny de lespiritualitat, de la imaginació, la fantasia i el sentiment. En el camp de la pintura, després duna fase preromàntica amb artistes com William Blake i Johann Heinrich Füssli, van destacar Eugène Delacroix, Théodore Géricault, John Constable i Joseph Mallord William Turner. Una derivació del romanticisme va ser el moviment alemany del natzarenisme.

El realisme va sorgir a partir de mitjans de segle. Fou una tendència que va posar èmfasi en la realitat, en la descripció del món circumdant, especialment dobrers i pagesos situats en el nou context de lera industrial. El moviment anava acompanyat dun cert component de denúncia social, lligat a moviments polítics com el socialisme utòpic. En pintura, destaquen Camille Corot, Gustave Courbet, Jean-François Millet, Honoré Daumier i Marià Fortuny. A Gran Bretanya va sorgir lescola dels prerafaelites, que sinspiraven –com el seu nom indica– en els pintors italians anteriors a Rafael Sanzio, així com en la fotografia, un invent revolucionari.

Limpressionisme fou un moviment profundament innovador, que va suposar una ruptura amb lart acadèmic i una transformació del llenguatge artístic, iniciant el camí cap als moviments davantguarda. Els artistes sinspiraven en la natura, de la que pretenien captar una "impressió" visual, la plasmació dun instant al llenç –per influx de la fotografia–, amb una tècnica duna pinzellada solta i tons clars i lluminosos. Es pot esmentar com a principals representants: Édouard Manet –el precursor–, Claude Monet, Camille Pissarro, Pierre-Auguste Renoir i Edgar Degas. En lescultura foren igual de renovadores les aportacions dAuguste Rodin que va crear les bases de lescultura del segle XX. En el neoimpressionisme, estil que deriva de limpressionisme, artistes com Georges Seurat i Paul Signac es preocupaven més dels fenòmens òptics i crearen la tècnica del puntillisme. En el postimpressionisme, artistes com Henri de Toulouse-Lautrec, Paul Gauguin, Paul Cézanne, Vincent Van Gogh i Joaquim Sorolla, partiren de les noves troballes tècniques realitzades pels impressionistes, però les van reinterpretar duna manera molt personal, i obriren diferents vies de desenvolupament que serien molt importants en levolució de lart del segle XX.

                                     

6. Segle XX

Al segle xx, lart viu una gran transformació, ja que en una societat materialista, més consumista, lexpressió artística es dirigeix als sentits i no a lintel lecte. Igualment, és especialment rellevant el concepte de moda, una combinació entre la rapidesa de les comunicacions i laspecte consumista de la civilització actual. Les últimes tendències artístiques perden linterès en lobjecte artístic; lart tradicional era un art centrat en lobjecte, i lactual atén al concepte. Hi ha una revaloració de lart actiu, de lacció, de la manifestació espontània, efímera, no comercial; dos exemples els trobem en lart conceptual, videoart, fluxus i el happening. En aquest segle es poden distingir dos grans moviments: les avantguardes i lart postmodern.

Larquitectura va patir una profunda transformació en tots els àmbits, des de les formes tradicionals fins als moviments davantguarda. Aquest canvi va suposar un nou concepte constructiu basat en una concepció més racional de lespai, que sestructura duna forma més depurada i funcional, amb una especial atenció en les noves tecnologies i en la seva ubicació mediambiental. La principal tendència artística fou el racionalisme, representat fonamentalment per lEscola de la Bauhaus. Entre els arquitectes més destacats sobresurten Ludwig Mies van der Rohe, Le Corbusier, Josep Lluís Sert, Oscar Niemeyer, Alvar Aalto, Rafael Moneo i Norman Foster.

Lavantguarda fou un primer gran moviment dins el qual sinclouen estils com el fauvisme, lexpressionisme, el cubisme, el futurisme, el dadaisme, el surrealisme i lart abstracte. El fauvisme va suposar una experimentació en el terreny del color que és tractat duna manera subjectiva i personal. Lexpressionisme, impulsat especialment per grups com Die Brücke i Der Blaue Reiter, nasqué com una reacció a limpressionisme. Es produeix un predomini de lexpressió de la vida interior per sobre de la impressió de la realitat; tot cercant una temàtica personal es conrea el gust per tot el que és fantàstic. El cubisme cerca organitzar la visió simultània dobjectes dins una trama geomètrica i amb una gamma de colors freds; també cal destacar laparició del collage. Una de les principals figures daquest moviment va ser Pablo Picasso. El futurisme fou un moviment italià que exaltava els valors del progrés tècnic i industrial. I el dadaisme, aparegué com una reacció als desastres de la Primera Guerra Mundial; personalitats com Hans Arp i Marcel Duchamp es van qüestionar els temes i les tècniques artístiques tradicionals i experimentaren amb materials nous, com els ready-made. El surrealisme va imposar la fantasia, el món dels somnis, mostrant linconscient de lartista. Entre els artistes surrealistes sobresurten Salvador Dalí, Max Ernst, Joan Miró i Henry Moore. Amb lart abstracte, iniciat per Vassili Kandinski, es deixa de banda laspecte real, la imitació de la natura, per centrar-se en lexpressivitat de lartista, mitjançant formes i colors que eviten qualsevol component referencial. Lanomenat constructivisme fou un estil compromès políticament que va néixer la Rússia revolucionària; va generar una sèrie dobres abstractes amb una tendència la modelació geomètrica.



                                     

7. Darreres tendències

A mitjans del segle xx va aparèixer linformalisme, estil dunes tendències basades en lexpressivitat de lartista que renunciava a qualsevol aspecte racional de lart. Als Estats Units es va desenvolupar lexpressionisme abstracte amb la utilització de la tècnica del dripping o el degoteig de pintura realitzat amb diversos objectes; en contra daquest moviment va sorgir el pop art, dinspiració popular i que prenia imatges del món de la publicitat. El minimalisme va suposar un procés de desmaterialització, amb obres de caràcter abstracte i duna marcada simplicitat; com a reacció, va aparèixer lhiperrealisme, amb una visió exagerada de la realitat que formalment presentava un aspecte quasi fotogràfic. Lart conceptual se centra en el procés mental de la creació artística, basant-se en lafirmació que lart és deu la idea i no a lobjecte. Inclou tendències com lart povera, el body art –amb el cos humà com a suport–, lart natura –utilitza la mateixa natura en les obres– i el bioart –usa tècniques biològiques. Lart postmodern és loposició a lanomenat art modern, i assumeix el fracàs com a projecte modern dels moviments davantguarda. És lart autoreferencial, lart per lart que no pretén cap tasca social. Finalment, es pot afegir lestil del neoexpressionisme entre els quals es destaca lartista mallorquí, Miquel Barceló.

                                     

8. Bibliografia

  • Azcárate Ristori, José María de; Pérez Sánchez, Alfonso Emilio; Ramírez Domínguez, Juan Antonio. Historia del Arte en castellà. Madrid: Anaya, 1983. ISBN 84-207-1408-9.
  • Gombrich, Ernst. Història de lart. Barcelona: Columna, 2002. ISBN 84-8300-768-1.
  • Bozal, Valeriano. Historia del Arte. La escultura, Tomo II en castellà. Barcelona: Carroggio, 1983. ISBN 84-7254-313-7.
  • Onians, John. Atlas del arte en castellà. Barcelona: Ed. Blume, 2008. ISBN 978-84-9801-293-4.
  • Honour, Hug; Fleming, John. Historia mundial del arte en castellà. Madrid: Akal, 2002. ISBN 84-460-2092-0.
  • Sureda, Joan. Historia Universal del Arte:Románico/Gótico Volum IV en castellà. Barcelona: Editorial Planeta, 1988. ISBN 84-320-6684-2.
Free and no ads
no need to download or install

Pino - logical board game which is based on tactics and strategy. In general this is a remix of chess, checkers and corners. The game develops imagination, concentration, teaches how to solve tasks, plan their own actions and of course to think logically. It does not matter how much pieces you have, the main thing is how they are placement!

online intellectual game →